Una d’aqueixes pel·lícules de dissabte de vesprada ambientada en Itàlia em portava fa uns dies a recordar a Massimo de Gènova. El primer italià de la meua vida. Bé, el primer i l’últim perquè mai més vaig tornar a tenir un ligue italià. No perquè tinguera cap perjudici després d’allò, sinó perquè no es va donar el cas.
Massimo, de Gènova, i així, amb dues esses, em semblava l’italià més guapo de tot Itàlia, o mínim de tota la Itàlia concentrada en aquell càmping de Benidorm on vam festejar un estiu amb Eros Ramazzoti de banda sonora. A hores d’ara, si em donaren a elegir, hauria preferit que sonara Rafaella, però hi ha coses que només l’edat és capaç de reconduir i posar al seu lloc.
Ben bronzejat, musculós, amb un pentinat italià cent per cent. No perquè estiguera jo posada en moda italiana en perruqueria masculina, sinó perquè així ho va decidir la meua imaginació en aquell moment. Ara, mirant amb perspectiva les fotos d’aquell estiu, arribe a la conclusió que Massimo perfectament podria haver sigut d’Albacete o de Múrcia, en tant que el que el feia interessant no era el seu pentinat, sinó més bé el seu origen, mentre que el marc de fons ajudava a posar literatura a aquella relació vacacional.
En realitat, crec que després d’aquell estiu, vam intercanviar més cartes que abraçades aquells dies. Curiosament, la distància és pròdiga en paraules mentre que la proximitat ho és en pell. Fins que un dia Massimo i el seu pentinat, sense més drames, va passar a l’oblit i punt. Ni tan sols va ocupar un espai especial en el record fins que, sense saber ben bé per què, una pel·lícula el retorna al present i li atorga un parell de minuts de glòria mentre repasse fotografies d’aquell estiu que imagine emocionant en aquell moment, però que en realitat, no devia ser-ho tant. La maduresa ajuda a relativitzar instants del passat que creiem especials, però que no van ser més que efímers. Per sort, la maduresa també ajuda a ser més selectiu en els allotjaments vacacionals i a primar la comoditat i els «only adults» per a respirar encara que només siga per un parell de dies.
Així les coses, el context i les circumstàncies sobrevingudes són els que, en definitiva, ho marquen tot. L’amor, el desconsol, l’angoixa, l’alegria, el misteri… Fins i tot els dilluns. Els dies més odiats de la setmana, no perquè siguen detestables en essència, sinó per tot el que porten associat. Els dilluns són l’exemple perfecte que som capaços d’estimar-los i detestar-los a parts iguals, en base al context en el qual es presenten. Una simple etiqueta de «laboral» o «festiu» té un poder infinit sobre la nostra apreciació de la jornada. Mai pot ser igual un dilluns a l’oficina que un dilluns amb vistes al mar. Fins i tot, malgrat que l’oficina tinga vistes al mar, no serà igual un dilluns dins i fora d’aquesta.
De fet, en determinats moments, només això, el context, les circumstàncies i la nostra capacitat d’imaginar-nos en contextos diferents ens porten a suportar una realitat que no és la desitjada. Tirar d’imaginació és la ferramenta més potent al nostre abast per a transitar tranquil·lament pel desconcert, per conviure amb les nostres pors i per acompanyar la incertesa d’una destacada guarnició de calma. Llarga vida a la imaginació i benaventurades les que sabem traure-li el màxim rendiment perquè sols de nosaltres serà el regne de la satisfacció.
