Davant d’una realitat desagradable, frustrant, odiosa, desoladora…, una reacció humana és refugiar-se en una il·lusió positiva, un “és veritat que allò que desitge és veritat”. Una reacció que indica, potser, una certa intolerància a la frustració, a la incertesa, a l’ansietat i a la impotència. I que s’instal·larà, potser, amb mecanismes de defensa per a mantenir l’equilibri emocional com “ho veig, però no m’ho crec”1 i “m’ho crec encara que no ho veig”2.
L’article, El hombre menguado o el carlista en la proclamación3, de l’escriptor, Mariano José de Larra, n’és una bona il·lustració. Valguen aquestes intervencions del carlista en el diàleg amb el nostre autor com a mostres concretes:
“–Aunque oiga usted la proclamación, no haga usted caso porque no la proclaman.”
“–Y aunque la vea usted reinar, no crea usted nada porque no reina.”
“–No oigo nada, caballero– refiriéndose a las gentes que gritaban: ‘¡Viva Isabel II!’ Y si acaso oigo que no estoy seguro, ¡gente pagada!”
I conta l’escriptor, Mariano José de Larra, que en desaparéixer el carlista, va sentir un crit agut i penetrant: “¡No la proclaman, no!”, alhora que clamava l’efervescència popular, bufetejant el minvat sense saber-ho: “¡Viva Isabel II!”.
Però no sols es pot donar una il.lusió positiva, sinó també una negativa, “un és veritat que allò que tem és veritat”, en què també hi haurà una certa intolerància a la frustració, la incertesa, l’ansietat i la impotència. I que s’instal·larà, potser, amb els mateixos mecanismes de defensa per a mantenir l’equilibri emocional: “ho veig, però no m’ho crec” i “m’ho crec encara que no ho veig”.
L’acudit del martell en pot ser un bon exemple. Una persona veu un veí seu amb el qual té una relació amistosa en el pati de la finca, però, com que els van capficats, no cauen en el compte de saludar-se. Ja de tornada al seu pis, el nostre protagonista va a penjar un quadre. Té els claus, però no troba el martell. Aleshores, decidix demanar-li’l al veí. Però mentres va pel corredor al seu pis, de sobte, recorda que el veí no l’ha saludat, es ratlla i entra en bucle diguent-se: “Este tipus és un desgraciat! Veges tu per què no m’ha saludat! No havia d’haver fet amistat amb ell. Ara no és que no voldrà deixar-me el martell, és que ni m’obrirà la porta. Etc.” Arriba a la porta del pis del veí, toca i quan aquest obri li etziba molt agressiu: ”Passe de tu i del martell!”.
Però encara que hem tractat per separat la il·lusió postiva i la il·lusió negativa, les dos, potser, estiguen interlligades i –misteris de la ment!– i que es passe a l’altra, entre les dos hi haja un vaivé. És a dir, que, potser, hi haja un cercle viciós. Almenys, sí que és evident que, encara que en aparença siguen contràries, les dos formen part del mateix pol: la irracionalitat. En el pol oposat, evidentment, la consciència de la realitat i la racionalitat.
(1) Una forma concreta de plasmar la percepció i el coneixement inútils –el filòsof, Clément Rosset / el psicòleg, Abraham Maslow.
(2) Una forma concreta de plasmar allò que podríem anomenar la creença inútil.
(3) Artículos, Mariano José de Larra, Ediciones B.
