Com cada 14 d’abril hem commemorat la segona república, però no ho hem fet per nostàlgia que tot temps passat és millor, sabem que república no és sinònim de democràcia i molt menys significa que hi haja un govern progressista, exemples hi ha molts arreu del món. Ho fem com a defensa d’una teoria política, perquè els principis republicans eixamplen la democràcia. Uns principis que avui en dia no estan garantits.
Començant per la IGUALTAT, l’exemple més gran de desigualtat ve blindat per la mateixa Constitució, quan una família gaudeix d’uns privilegis heretats. Actuen amb total impunitat, encara que cometeren el delicte més bàrbar que se’ns ocórrega, ja que existeix la inviolabilitat del rei. Per això tenim un rei emèrit, que ha furtat milions d’euros a totes les espanyoles, o un net de l’emèrit que fa gala amb prepotència de les seues extravagants festes, perquè se sap intocable. Però no són els únics, hi ha unes elits econòmiques, que per les seues relacions i capacitat d’influència, gaudeixen d’un tracte preferent, per exemple davant situacions de conflicte. O es tracta igual a un carterista que ha furtat per menjar o per problemes d’addiccions i a un banquer que ha estafat tots els estalvis a milers de famílies? Sembla que en contra de tota lògica, és inversament proporcional a la gravetat del delicte.
Açò enllaça a un altre dels principis republicans, la SEPARACIÓ DE PODERS, cert que no ha existit mai i que el que hi ha són uns vasos comunicants entre els diferents poders de l’Estat. Però en els darrers mesos o anys estem veient com s’han segrestat les nostres institucions, mentre bloquegen segons convinga la renovació dels òrgans judicials. Cosa que demostra que no existeix imparcialitat i que venen marcats ideològicament, no les persones que les componen sinó la mateixa institució. Les lleis que emanen del Parlament, que representen la voluntat del poble, que amb el seu vot ha dibuixat unes majories; són tombades pel Tribunal Constitucional amb mandats caducats, obrant de manera il·legítima. Què passaria si un govern, finalitzat el seu mandat poguera decidir no convocar les eleccions perquè potser no li ixen els números?, açò té un nom, es diu dictadura i és el que està passant en el CGPJ.
El que ens porta a l’altre dels principis que defineix el republicanisme, la SOBIRANIA POPULAR, que podríem dir que engloba tots els altres. La participació del poble en la presa de decisions, ser part activa de la política de manera contínua i no sols votar cada quatre anys. El primer podent triar al Cap de l’Estat, també disposar de mecanismes per a poder aportar en l’elaboració de les lleis i sobretot amb una rendició de comptes per part de les administracions. Els representants públics hauríem de ser els interlocutors i facilitadors, perquè la ciutadania passe a ocupar un lloc protagonista en la vida pública, des de la gent organitzada fins a les persones individuals, de totes les edats i tots els sectors social, especialment els més vulnerables i amb major dificultat d’accés. Molt hem parlat d’aquest tema durant la tramitació de la Llei de Participació Ciutadana i Foment de l’Associacionisme, però alguns grups, especialment la dreta, manté la visió de la democràcia representativa més ortodoxa i no volen ni sentir parlar de la democràcia participativa i molt menys de la cultura de la participació, perquè sí, la participació s’aprén i, per tant, s’ha d’ensenyar des de la infància.
Per tant, quan algunes parlem d’anar cap a la III República, no sols parlem de llevar un rei i canviar una bandera, anem molt més enllà, volem canviar un model d’Estat. Perquè el desgast de la monarquia i la desafecció cap a una institució caduca faran que més prompte o més tard acabe obsoleta. Sempre s’ha dit que les espanyoles més que monàrquiques, eren juancarlistes, cosa que ha perdut tot el valor que poguera tindre després d’una abdicació forçada per l’escàndol de corrupció. Les noves generacions no tenen cap vincle que els uneix a la monarquia, no tenen la por i el fals deute històric que ens van vendre en aquell compte que volia fer creure que Juan Carlos havia portat la democràcia. Lluny d’això, la democràcia la van portar totes i cadascuna de les persones que van lluitar fins a la mort contra la dictadura. Res a veure amb aquell compte d’un príncep que va salvar el regne de les garres del malvat, però que amagava era un pacte amb el dimoni en el qual es garantia una vida de privilegis per a la seua família, per a totes aquelles persones que van passar de ser generals torturadors a ministres i de tots aquells que van passar d’esclavistes a contractistes de l’Estat. Tot açò d’un dia per a un altre, tan sols s’havia de canviar el color negre dels personatges protagonistes i el paisatge, repintats per damunt de color rosa i verd esperança.
Podem imaginar que no serà fàcil que qui té el poder i els privilegis, estiga disposat a renunciar, parlem de la Casa Reial, de les grans multinacionals hereus del franquisme, del poder judicial al qual majoritàriament sols poden accedir certes elits (com si es tractara d’una saga que es transmet de pares a fills) i del gran poder que manté l’Església catòlica amb unes ingents aportacions econòmiques, privilegis per als seus membres i la capacitat d’adoctrinament que se’ls cedeix a través del concert en l’educació (sé molt bé del que parle, ja que a Alcoi tenim el 65% de l’educació concertada catòlica, font al 35% de pública).
Però mentre caminem cap a eixa III República, dins d’una monarquia i amb la nostra democràcia imperfecta, es poden fer coses amb els valors que perseguim.
Ha estat amplament demostrat en totes i cadascuna de les ocasions que hem tingut. Les representants d’EUPV als seus municipis amb polítiques de participació, d’atenció a les persones més vulnerables, d’habitatge o atenent el comerç i el teixit econòmic de proximitat, entre altres.
També des de l’àmbit autonòmic, posant l’accent en la transparència, la participació, l’educació i la sanitat en uns moments molt complicats, atenent les petites i mitjanes empreses i especialment a les persones autònomes, cuidant del nostre territori i fent valdre el sector primari.
Però una mostra clara ha estat la manera en què s’ha actuat enfront d’una crisi com la que va provocar la pandèmia i després les conseqüències de la guerra a Ucraïna, en la que en lloc de rescatar els bancs, s’ha rescatat les treballadores i les empreses per tal que mantinguen els llocs de treball amb el mecanisme dels ERTO, revalorant les pensions d’acord amb l’IPC, l’Ingrés Mínim Vital, ajudes directes a les famílies, descomptes i gratuïtat del transport públic, topall al preu del gas que afecta en la rebaixa del rebut de la llum, pujada del salari mínim, una reforma laboral que recupera drets laborals, reconeixement del dret a atur de les treballadores de la llar, llei de riders que posa fi al frau dels falsos autònoms, protecció contra la ludopatia amb la limitació de la publicitat de les cases d’apostes, establiment de preus mínims en el camp per protegir els xicotets agricultors i ramaders, increment de les transferències de recursos per a les comunitats autònomes i entitats locals per atendre la dependència, educació, sanitat o la lluita contra la violència masclista.
Perquè volem una bandera tricolor, perquè volem triar al Cap d’Estat, però volem molt més, volem IGUALTAT, LLIBERTAT i SORORITAT.
