James Yates va ser un afroamericà, un negre dels Estats Units, que va lluitar a la Guerra Civil espanyola amb la Brigada Lincoln. Havia patit el racisme al seu Mississipi natal i va migrar als estats del nord, a Chicago i després a New York, on també el va patir a una altra escala. Allà es va ideologitzar, va tindre clar que l’opressió del seu poble i la lluita pel seu alliberament era un vessant de la lluita de classes i les notícies dels atacs italians sobre Etiòpia el van convéncer que l’enemic era global i que la seua avantguarda era el feixisme. Per això, si no li va ser possible ajudar la nació africana, no va dubtar a allistar-se a la Brigada i tenia clar que la república espanyola era la causa de la humanitat en 1936. Una nit de 1937 va coincidir amb Langston Hugues, reporter enviat pel diari Afro-American, als carrers de València. Junts pujaren a un camió que els duria al front de Terol.
Estos dies he recordat James Yates, i a partir d’ell Langston Hugues i també Oliver Law, comandant de la brigada, afroamericà, nascut a Texas, militant del Partit Comunista dels Estats Units, mort al front de Madrid el 9 de juliol de 1937. Eixe col·lectiu, marcats com a comunistes, després perdria la seua pròpia guerra civil, una guerra civil freda, com la mundial, de la qual va formar part la cacera de bruixes, el desballestament dels sindicats i la pèrdua de consciència de classe del proletariat estatunidenc, minvant a més per la deslocalització industrial que exportava pobresa i la creava també al seu interior. País de treballadors precaris que pensen que els drets són cosa de socialistes, que és una paraula molt dolenta per allà. També per ací comença a ser-ho, és clar, buidada de significat pel PSOE, blasmada entre altres qualificatius per la nova ultradreta que clona arguments i consignes de l’imperi.
He recordat a més altres morts més recents, la de Heather Heyer, per exemple, assassinada per un dels nous feixistes el 12 d’agost del 2017 a Charlottesville, la ciutat on es troba la Universitat de Virgínia, a tants estudiants de la qual he donat classe al llarg dels anys. El que m’ho ha recordat ha sigut l’assassinat que hem pogut veure en temps real de l’activista en favor dels drets de les persones migrants Renee Nicole Good per un membre de l’ICE (United States Immigration and Customs Enforcement), convertit per Donald Trump en una nova versió de les SA, a imatge i semblança de les originals d’Ernst Röhm al servei de Hitler. Estos dies he estat veient imatges de detencions al carrer, a les seues cases, al seu cotxe, a una gasolinera, de qualsevol persona que estos sicaris consideren que podria ser migrant, i, per defecte, il·legal. Violència desfermada simètrica a la que han fet servir a Veneçuela, a la que amenacen a fer servir a Cuba, a Groenlàndia, el colonialisme autoritari cap a fora però també violent cap a les classes populars del propi país.
Mentrestant, els mateixos que planyien de manera sobreactuada la mort del tal Charlie Kirk ara guarden silenci o justifiquen la violència i la fan servir com a amenaça. Els feixistes dels Estats Units per descomptat, però també els patètics bufons llepabotes espanyols, com ara el miserable Javier Negre, delerosos per veure noves versions de les SA patrullant per l’estat espanyol, assassins feixistes amb la impunitat atorgada per l’estat.
Els Estats Units són clarament un imperi en decadència aferrant-se a la seua àrea d’influència, fins i tot sacrificant aliats per assegurar-se sobirania sobre territoris estrangers que considera útils; també sotmetent la pròpia població, acompanyant l’exclusió i la desigualtat amb violència extrema que puga neutralitzar qualsevol resposta. I això és molta violència en un país com aquell, amb el grau de naturalització que té, amb la quantitat d’armes de foc al carrer i la cultura al voltant d’elles.
Però les imatges de l’assassinat a sang freda de Renée Good m’han colpit molt. Era una dona valenta que no es va quedar a sa casa deixant que les coses passaren malgrat que a ella mateixa no l’afectaven individualment, almenys de moment. Si va cometre una errada va ser subestimar la capacitat de violència dels sicaris feixistes, pensar vagament que la seua condició de blanca la protegia a ella en el gest d’ajudar als objectius selectius de la violència estatal. També, clar, m’han colpit totes les altres imatges que he vist després de la violència rutinària d’esta colla de criminals.
He escrit un parell de columnes parlant dels Estats Units i de la seua arrogància imperial. M’ha paregut just recordar esta setmana tota eixa gent que allà dins, a les entranyes de la bèstia, que diria José Martí, pateixen també la violència de l’estat i s’enfronten a ella, perquè, ells i elles sí, ni arrogants ni imperialistes, són dels i de les nostres. I amb ells alguns estudiants que he tingut al llarg dels anys, alguns companys i amics professors també, i la memòria de Heather Heyer, de Renée Good, d’Oliver Law, de James Yates…
Aquest darrer va escriure en 1986 un llibre de memòries, Mississipi to Madrid. Memoir of a Black American in The Abraham Lincoln Brigade, traduït al castellà per Dídac P. Larriaga en 2011 i editat per La Oficina / Baam. I és esta edició la que seguisc fent meues les paraules de Yates a la seua pàgina 154. Diu, amb l’estoïcisme dels vells i durs lluitadors, que alguns dies es perd i altres es guanya. I, entre tant, progressos, retrocessos, atacs i contraatacs. Però d’una cosa diu que està segur: l’enemic no pot guanyar sempre. Igual que ix el sol, la gent continuarà alçant-se i lluitant per la dignitat humana i per la llibertat.
Espere de tot cor que, malgrat les evidències terribles d’este inhòspit segle XXI, el vell James Yates acabe per tindre raó.
