«Dona amb vestit vermell» és una il·lustració corprenedora del pintor català Maties Palau Ferré, un gran artista influït pel Picasso més social. La representació de la tristesa, del patiment, amb eixos colors tan expressius podria ser ben bé una imatge del neguit de la manca de salut que ens toca de prop.
A mi aquella imatge del gran artista de Montblanc, m’evoca la torbació d’un pare o una mare quan tenen una criatura que es troba malalta. No saben ben bé quina malaltia té el fill o la filla, però acudeixen confiats a un consultori de l’anomenada Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana, on se suposa que tenen l’obligació universal d’atendre’t. No es pot pensar una altra cosa d’una conselleria que fa gala d’eixa sanitat per a tothom, que sense dubte inclou també els valencianoparlants.
I arriba el moment que el pare o la mare parlen amb un administratiu o un metge, i mantenen amb normalitat l’expressió en valencià. I aleshores pot passar que algun membre del personal sanitari, que té una formació i que se suposa que actua amb un codi ètic, per rutina o més probablement per convenciment ideològic, et salta amb el xantatge de dir «o me hablas en castellano o no atiendo a tu hijo».
Davant l’exabrupte d’algú que diu que treballa per al bé de la gent, és previsible que eixos pares no tinguen més remei que deixar les seues conviccions i la seua llengua a la porta de la consulta sanitària. És possible que hagen de canviar forçosament de llengua, i passar a expressar-se en castellà, perquè la salut del seu fill o filla és el primer.
I la conclusió és que eixa minoria de sanitaris de la intolerància, de sanitaris deshumanitzats, tant del sector públic com del privat, de sanitaris enemics de la sanitat valenciana i universal una vegada més hauran guanyat. Hauran utilitzant una forma de pressió inacceptable i ‒seguint l’exemple‒ hauran obligat els pares a la tria insuportable entre la salut d’una criatura i la pròpia dignitat.
Una situació encara pitjor apareix quan eixos sanitaris deshumanitzats es troben un malalt que és una persona major, de la Tercera Edat. I això pot passar tant si la persona va sola al metge ‒un malalt ancià és una persona d’una debilitat extrema‒ com si l’acompanya un familiar, perquè la situació de debilitat és igual davant el xantatge lingüístic, tant com en el cas dels pares i un menor d’edat. Si un familiar pateix per un nen que no es troba bé i no sap què li passa, com no s’ha de patir, tant o més encara, quan la persona malalta és un dels teus pares o dels teus avis?
I ací en la sanitat et pots trobar, una vegada més, amb un membre de la minoria que té títol de sanitari, però que actua contra la sanitat, contra el sistema valencià que l’acull i contra la humanització i la proclamada universalitat. Davant el pacient dèbil o davant el qui pateix apareix el control sàdic de la situació per part d’algun professional que se suposa que no entén la llengua pròpia del país, la llengua que li parla un pacient o un familiar. Parlem d’una suposició, perquè, en la pràctica totalitat dels casos, no es tracta de no entendre sinó de no voler entendre.
I pot donar-se el cas que algun d’eixos metges antisanitaris i deshumanitzats, com el de les urgències del Centre de Salut d’Alfafar, porte un pacient fins a situacions d’humiliació, perquè eixe pacient demana ser entés en valencià. Fins i tot és possible que eixe metge, oblidant la seua professió, vulga assumir la personalitat d’un gendarme i que avise la policia. Abusant de la seua posició de força, pot arribar a denunciar per «desordre públic» un pacient que demana ser entés en valencià. I és possible que la Subdelegació del govern a València reba eixa denúncia fantasiosa del metge i, sense fer cap consulta amb la persona afectada, gestione la calúmnia i impose a un ciutadà una multa de 600 euros.
L’actitud del metge d’urgències d’Alfafar és un exemple d’humiliació a un pacient, i és un cas incompatible amb el codi deontològic dels treballadors de la medicina. Eixe metge, que està incapacitat per a la funció que realitza, considera que pot maltractar un pacient que s’expressa en una llengua oficial com el valencià, que pot saltar-se «a la torera» els principis ètics de la sanitat que, suposadament, són la norma i la raó de ser de la professió mèdica.
La resposta de la ciutadania valenciana no pot ser altra que el nostre menyspreu cap als xantatgistes lingüístics, vestits amb la bata sanitària. La resposta ha de ser la denúncia de l’abús de la situació professional d’eixos metges que actuen amb actituds antisanitàries, antivalencianes i antiuniversals, que són incompatibles amb una societat democràtica. Des de la meua perspectiva, la contemplació de «Dona amb vestit vermell» de Palau Ferré, se’m presenta ara mateix com un crit per la humanització de l’art i també de la sanitat.
