En els darrers mesos, en els fulls de registre de participació en diferents congressos internacionals, he trobat que havia de definir la meua identitat de gènere. Ho vaig fer sense cap problema, tot alegrant-me pels companys i companyes que poden definir-se així i, mitjançant l’exhibició d’aquesta informació a les targetes d’identificació, ser tractats com consideren oportú. Fantàstic. Ara bé, això em va fer pensar que a mi també m’agradaria no ser tractat com a persona de nacionalitat, o identitat nacional, espanyola, tal com és entesa.
Segons diferents diccionaris, la paraula identitat té accepcions que inclouen aspectes com «personalitat civil d’un individu» (diccionari.cat), «propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat» (diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), o «conjunt de trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que els caracteritzen» (diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua).
A més de la identitat individual, per tant, n’hi ha la possibilitat d’una de col·lectiva, assumida pels individus que així ho consideren dintre de la seua col·lectivitat. A nosaltres, però, la identitat ens ve donada per allò que diu al nostre carnet d’identitat. Obligada. Forçada.
Atesa la situació actual, on la beneficiosa tolerància i respecte per les identitats de gènere permeten l’abandonament de la imposició d’aquesta identitat, per què no plantejar-se la sol·licitud del mateix tracte per a la identitat nacional de cada ciutadà? Em ve al cap el cas britànic, on el passaport és del Regne Unit, però inclou quatre nacionalitats (fins i tot amb les seues seleccions esportives). O l’antic cas iugoslau, on les diferents nacionalitats de l’estat eren reconegudes als documents d’identitat. Identitat com a identificació d’un individu i també com a la seua manera d’entendre’s a si mateix en el món i en l’entorn en què viu. Una qüestió de respecte bàsic i justificat tant per l’evidència de la nostra història com de la nostra, encara, existència.
Hom esperaria que els partits progressistes espanyols hi tingueren certa sensibilitat, encara que els siga despertada de manera puntual per necessitats d’aritmètica parlamentària. Dels altres, òbviament, només podem esperar que s’hi sumen quan la cosa estiga mig aconseguida, com han fet en tants altres casos. Com a molt; però no hi tinc moltes esperances. La realitat és que la sensibilitat social o el reconeixement de la identitat nacional del proïsme són bàsicament nuls.
Encara que aquesta identitat no té per què estar associada a la llengua, n’hi ha una relació evident (no exclusiva) entre la llengua que parlem i la nacionalitat que considerem pròpia. En aquest sentit, podem permetre’ns l’ús de la sociolingüística com un termòmetre d’aquesta sensibilitat. Així, el ressò que tenen les agressions als drets lingüístics dels valencianoparlants, o directament als membres de la nostra comunitat lingüística, és anecdòtic. Com a mostra, el cas de l’alumna de la Universitat de València que el passat agost va patir amenaces en el grup de whatsapp de la seua classe només pel fet de defensar que les classes del grup (de valencià) s’havien de fer en valencià, enfront de la voluntat d’uns pocs companys de voler imposar el castellà. Només el Diari La Veu i Racó Català se’n van fer ressò. Si l’hagueren amenaçada per algun altre motiu, potser la qüestió hauria anat més enllà (que és el que cal que passe!). Ara mateix, l’alumna es troba angoixada i atemorida per la situació, bloquejada per la por a ser assenyalada o fins i tot agredida. Té sentit això? Té sentit que les víctimes siguen les que hagen de callar? Aquesta és la nostra realitat, i no puc deixar de relacionar-ho amb la manca de reconeixement de la identitat nacional dels individus a l’estat en què vivim, i la imposició d’una altra (que també inclou la imposició d’una llengua).
Si perdem la por a demanar que se’ns respecte la nostra identitat nacional, potser ens trobem sorpreses – si més no fora d’Espanya. En el meu cas, m’he trobat que col·legues alemanys han entés que la situació és ben semblant al respecte a la identitat de gènere, així que ara fan esforços per respectar-m’ho. Com diu una col·lega i amiga feminista: el que hem de fer és sumar, afegir. Això demane, que sumem aquesta sensibilitat nostra a les que ja existeixen, que afegim aquesta identitat que volem veure reconeguda. Compte, que no demane que això es definisca de manera territorial, sinó personal. L’estat és una cosa, la nació una altra. L’estat és una estructura que no es pot escollir, i sobre la qual és difícil influir atès que li correspon tant el monopoli com l’exercici arbitrari de la violència. Ja ho sabem. La nació, en el fons i pel contrari, se la tria cadascú.
Perdem, per tant, la por, i demanem que se’ns reconega la identitat nacional.
