A banda dels elements ideològics concrets i el seu arrelament en processos històrics complexos, hi ha una cosa que tenen en comú tots els feixismes. Es tracta d’un poderós mecanisme alienador que genera i tanca fidelitats jeràrquiques. El feixista de peu se sent membre d’una comunitat vertical i això té conseqüències a diversos nivells. D’una banda, és el súbdit bo, la peça inferior d’un engranatge gegantí, i espera que els que manen li reconeguen el seu bon comportament i el seu recte pensar. Per altra, facilita la identificació amb el lloc de l’amo i això el fa sentir poderós. No importa com de grisa o miserable siga la seua vida, la il·lusió de formar part d’una màquina de poder el fa sentir poderós. Si l’aparell de l’estat reprimeix, és ell qui reprimeix, ell el que està en el costat del botxí, invulnerable i triomfant. A por ellos, oé.
El racisme funciona de manera semblant, i per això van tan units o, millor, el racisme és una part constituent en un grau o un altre del feixisme. Té igual com siga la vida del racista, quantes opressions patisca. El fet de no pertànyer a la «raça» dels altres li permet sentir-se superior, biològicament superior, moralment superior, i això, és clar, facilita posar-se en la posició de l’amo.
Hi ha molta gent que practica aquest exercici amb naturalitat. Quan el fort agredeix el feble, siga en qualsevol ordre de la vida, des dels banals als estructurals, ells es posen del costat del fort. Crec que es projecten de fet en el fort, i qui sap si això els serveix per a sublimar frustracions quotidianes i agressivitat acumulada. En eixos enfrontaments, vicaris a la seua vida, guanyen sempre perquè sempre van amb el cavall guanyador i poden mirar amb odi i menyspreu els vençuts, els oprimits, els qui pateixen qualsevol mena d’injustícia pel criteri arbitrari de la força.
Això, de fet, pot arribar al sadisme. És clar que ahí intervenen altres factors, com la desrealització de la violència i la mort en la societat de l’espectacle, però en qualsevol cas la projecció en l’agressor, en el botxí, arriba en molts casos a un gaudi sàdic en la violència patida per l’altre.
A aquestes altures només en aquests termes es pot entendre l’adhesió incondicional a l’estat d’Israel en la seua acció genocida a Gaza. No parle, és clar, tant dels governants dels estats i la seua cínica i moltes vegades repugnant realpolitik, sinó de la gent com tu i com jo que es posa a justificar les matances, els bombardejos d’escoles, universitats, hospitals, ambulàncies, camps de refugiats, els milers de morts, els milers de xiquetes i xiquets morts. Només es pot entendre des d’aquesta identificació malaltissa amb el botxí, des del supremacisme racista que nega la condició humana a l’altre, a l’establit com a altre en cada moment de la història. És cridaner com la dreta espanyola, de profunda tradició antisemita, ha passat en molts casos a l’alineament sense escletxes amb l’estat d’Israel per posar per davant la seua islamofòbia i la seua identificació amb l’aparell estatal.
Ara bé, el que no puc entendre, el que no deixa de provocar-me estupor i escàndol és que entre els més aferrissats defensors del dret de l’estat d’Israel al genocidi es trobe una part del sobiranisme català. Llig els seus tuits i sent que alguna cosa se m’escapa, però la seua misèria moral, els tripijocs que fan per defensar l’indefensable, la manera esbiaixada i perversa amb la qual s’identifiquen amb els piolins extrems de l’estat d’Israel, embruta de manera indeleble la seua causa.
Perquè a més, com és ben sabut, no es tracta de simpatia amb la cultura jueva. No és d’això del que estem parlant. De fet, molts jueus per tot el món estan manifestant-se també contra el genocidi. És suport sense escletxes a l’activitat criminal d’un estat. Com es pot fer això mentre es reclama el propi dret d’autodeterminació és una cosa que no es pot entendre, i les explicacions que se m’acudeixen -el supremacisme blanc, especialment tronat en un poble del sud d’Europa, la islamofòbia, l’estructura aquesta feixista de la qual estic parlant- em semblen quasi inconcebibles, per doloroses. Jo era dels qui he defensat en contextos hostils que el nacionalisme català era fonamentalment un nacionalisme cívic. Evidentment, això no es pot generalitzar i hi ha sectors del nacionalisme català perfectament homologables al nacionalisme espanyol més etnicista, més irracional, més ancorat en el feixisme. La meua solidaritat amb l’esquerra nacionalista catalana que ha de lidiar amb això. Al remat, per a algunes coses, i malgrat alguns prohoms nostrats posats aquests dies de perfil, és una sort ser valencià.
En qualsevol cas, no vull acabar aquestes línies sense expressar una vegada més la meua solidaritat fraternal amb la gent de Gaza i la meua ferma convicció que mereixen, com tots els pobles del món, veure algun dia una Palestina lliure i en pau.
