Cloc les parpelles i pense en la meua infantesa. La finca familiar, la tenda de cortines de la meua tia, la iaia a la porta saludant tot el veïnat, passejar pel parc als muscles del meu avi, els capvespres de platja, la sal a la pell i els divendres de llibreria París-València amb mon pare. Són pensaments que es mouen en la meua ment sense un dia fix al calendari, però que han perviscut fins a hores d’ara i ho han fet pel damunt d’altres que s’han mort amb el pas dels anys. I m’acompanyen, dia sí i dia no, quan estenc la roba, quan em dutxe o isc a caminar pel barri. Aquesta barreja d’idees, algunes possiblement remogudes i desfigurades, són la meua preuada infantesa.
Ara, en aquests mesos d’estiu on les hores transcorren amb lentitud, se’m reviuen amb més habitud, i em fa feliç.
He descobert una lectura estiuenca que m’ha impactat i que no puc deixar de recomanar. L’endemà de totes les nits, la primera novel·la de Gemma Asins és un retrat de la crua realitat que viu una dona, Mònica, que, en tindre un avortament, recorda, vint anys després, l’abús que va patir a mans d’un familiar seu, quan era menuda. Sembla com si l’avortament haja sigut el detonant que fa un gir en la seua ment i rescata aquestes vivències esfereïdores arraconades en un calaix ple de pols amb l’etiqueta “Part de la infantesa: prohibit obrir”.
Segons Matthew Lattal, neurocientífic investigador de la Universitat de Pensilvània, als Estats Units, com més recordem un record, més resistent s’hi torna a l’oblit. En el seu estudi de 2004 explica que, com més consolidats són els records més difícils resulten de ser modificats. En descobrir-ho, m’esforce, sovint abans d’adormir-me, de reviscolar dies i moments especials. Per a mi, recordar ha esdevingut una tasca, una mena d’esport. Els diaris també ajuden a reviure, a emmagatzemar els pensaments com una espècie de queviures.
Però, què ocorre quan les paraules no hi arriben?
Açò és el que li succeeix a Mònica. No hi ha paraules que puguen descriure el que ha sofert. Potser sí que hi estan al diccionari, però no als seus sentiments. No pot trobar, no pot expressar què és el que li va passar perquè no ho sap, no pot identificar-ho concretament. És un fet, un acte tan brutal, que no té noms, ni molt menys cognoms, no hi ha termes, conceptes, mots. Ha fet trossets la seua infantesa, l’etapa més valuosa de la vida, ferida de situacions colpidores que fan presència en l’edat adulta com si haguera rebut una galleda d’aigua freda.
Si Mònica retorna a aquells esdeveniments terribles vint anys després, com pot ser que el fet d’un avortament active un record que ja pareixia soterrat? L’escriptora crea la psicologia del personatge de Mònica amb destresa. Amb un estil acurat, precís i treballat que dona sentit als trencaclosques que poden semblar enrevessats o inconnexos. Amb solidesa, teixeix un fil narratiu trist i bell, tot plegat.
La sanació és un procés de vegades solitari, també frívol. La reacció de la família, els silencis que perllonguen un dolor que es pot sentir, que és mal·leable i que atrapa el lector en una espiral de lectura insaciable, és un dels punts més destacables de la novel·la. “El dolor és l’esvoranc que ha deixat el silenci”, explica Mònica, i amb cites com aquesta Gemma Asins ens mou amb mestria per les emocions d’una dona desfeta, però, tanmateix, amb la força de qui vol avançar.
Clàudia Campillo és una creadora de contingut que ha posat en clar, també anys més tard, en la seua joventut, que el seu avi va abusar d’ella. Gràcies a una operació ha pogut millor, però fins fa dos anys tenia el 50% de la faç amb problemes de mobilitat causa d’una complicació neurològica conseqüència dels abusos. Ella conta el seu cas a través de les xarxes socials perquè se sent una supervivent, diu, perquè vol ser mirall de superació per a altres tantes persones abusades, amb records que l’injust sistema social dels tabús, dels judicis, de la por…, han fet caure en l’oblit. Sense anar més lluny, un estudi de l’ONG Save the Children indica que a l’estat espanyol el 80% dels casos l’abusador és una persona propera a l’infant. D’aquest, un 40% és un familiar directe.
He acabat aquesta lectura, però no puc deixar anar la història de Mònica. No puc. “Ara sé que tot el que vaig fer per sobreviure ho he d’honorar”, escriu Gemma Asins en la veu d’una dona que podria ser qualsevol dona del nostre entorn.
