El Diccionari de Sinònims i Antònims Teide, diu que infàmia és també canallada, vilesa, porcada, dolenteria, ignomínia, humiliació, deshonra, escarni, indignitat, descrèdit, abjecció, depravació, baixesa, roïnesa, vergonya, oprobi, infidelitat, deslleialtat, iniquitat. Servidor acostuma a usar aquesta fórmula quan es tracta d’una paraula fortament adjectivada, i deixa a l’albir dels seus respectables lectors/es la millor tria del seu gust. Com que jo mateix l’he triat i apareix com a títol de l’article, únicament manifeste que l’encapçalament és un eufemisme, havent conegut la infàmia envers Mónica Oltra, divulgada per bona part dels mitjans de comunicació de tot arreu.
Lògicament, Diari La Veu del País Valencià se’n feu ressò de la infàmia en un article del passat 7 de juny titulat «La Policia descarta que el gabinet d’Oltra esborrara correus per amagar el cas del seu exmarit», seguit amb «Desmunta d’aquesta manera, la tesi en què es basa la denúncia de la ultradreta». Tot en raó sobre el cas d’una menor tutelada víctima d’abusos sexuals per part d’un educador (l’exmarit d’Oltra). Farà molt bé Oltra i el seu partit d’anar a la fiscalia a denunciar la infamant fal·làcia i les seues conseqüències.
De quina ultradreta es tracta? Bingo!!!, de Cristina Seguí en nom d’una petició de «Gobierna-TE» presidida per ella mateixa, exercint d’acusació popular. Recorde haver-la vista en algun 9 d’Octubre, tota gloriosa, atrevida, desvergonyida i insolent, a prop de la plaça de Sant Agustí, llançant consignes procaces al mig de manifestants contraris a la seua ideologia infamant, tot abans de la posada en marxa dels participants. Cal dir que la senyora Seguí, tot i ser fundadora de Vox, va abandonar l’executiva provincial del partit, a la qual va qualificar el 2019 d’«excessivament alentida per allò que Espanya necessita».
S’ha instal·lat a parer meu en el llenguatge periodístic l’eufemisme de dreta conservadora i d’ultradreta, sense parar-ne esment, o sí, per altres motius que desconec. Servidor, un afeccionat per polir em faig comptes, compara les dretes, i les ultra, com a franquistes irredemptes, o més aviat feixistes a la manera de nazis i de mussolinis, els quals unflats com a titots, des dels faristols llençaven consignes, amb llengua d’estrall, contra absolutament tots aquells que no pensaven o obraven com ells. Franco, Mussolini i Hitler deixaren ratlles fetes, els estendards dels quals s’emblanquinen ara mateix, com a dreta conservadora, ultradreta, apropiant-se’n i enarborant fal·laçment, ves per on, la paraula llibertat, quan allò que volen és el llibertinatge propi.
Una llibertat desitjable fins a l’infinit, el zenit del qual s’aprecia quan es perd, perquè se li ha causat dany a un innocent. I és això precisament allò que se li ha causat a Oltra personalment, i políticament enlairant després de les eleccions autonòmiques i municipals del 28M, les perquisicions i informes de la policia quan es coneixien des de feia, si fa no fa, quinze dies abans dels comicis.
Una justícia els sinònims de la qual ens parlen de la bellesa de l’equitat, rectitud, imparcialitat, dret… Tot plegat, fent-nos compte, producte d’una educació en valors, els quals ens porten a l’empatia i d’aquesta a la fraternitat.
Una justícia de la qual forma part l’Associació de Fiscals, de majoria conservadora, que va convidar el president del PP, Alberto Nuñez Feijoo, a un sopar-col·loqui, el 18 d’abril proppassat, que els amfitrions van qualificar, eufemísticament una altra vegada, d’«una experiència concebuda com a cabal de comunicació», tot per expressar-li la seua situació i expectatives professionals. A la xerrada, de la qual els cinc fiscals que intervingueren en el col·loqui, dels més de cinquanta que acudiren, es dedicaren a expressar com de prop estaven amb la ideologia de l’aspirant a president de govern de les Espanyes. Cal recordar un amic de Marcial Dorado, capo gallec del contraban de tabac.
I què ha passat ara després d’aquella reunió, havent-se fet les votades del 28M, i declarada la intenció el PP de derogar la Llei de Memòria Democràtica? Doncs aquesta Associació de Fiscals de majoria «conservadora», entrebanquen la posada en marxa de la llei que dignifica les víctimes del franquisme i desprestigien les institucions que les defensen. Hom es tapa el nas. Conservadors de què? Sí, estimats lectores i lectors, els morts i mortes a les fosses i cunetes, que encara hi ha a mansalva, es remouen, ouen cinismes, feixismes, injustícies i eufemismes.
Vos deixe amb l’Estellés de Burjassot i el seu poema «Arbres de pols», del seu Llibre de Meravelles:
«Davant del temple de Sant Agustí, paraven autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat. Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana. Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau. El passadís pudia, de lluny a l’àcid úric. La plaça era polsosa i pobletana. Més enllà, l’Institut, oh la cultura mare! Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus, bruts de pols llunyana de Silla i Catarroja. I baixava una dona, i duia una cistella i vora riu anava a la Presó Model.»
Sí, amables lectores i lectors, evoquem la història. L’Institut de davant de l’Estació del Nord, al Cap i casal, s’anomena Institut Lluís Vives. Lluís Vives i March, jueu convers al qual li feren la vida impossible, i hagué d’emigrar a Anglaterra i als Països Baixos. A la Presó Model, a la vora del riu mare, aquell on un es va deixar les espardenyes, ara despatxos de la Generalitat, era Joan Peset, esperant el seu últim moment. Ah, i qui eren?, qui sap això? Un servidor fins fa quatre dies, ha de dir -com de moltes altres coses-, ni ensomniar-ho!!!
