En 1953 mentre es firmava el tractat entre l’Espanya de Franco i els Estats Units, l’exiliada a Mèxic Luisa Carnés donava forma a la seua ràbia en l’obra dramàtica Los bancos del Prado. També imaginava un estat espanyol resistent i en lluita contra el franquisme. Potser es passava d’optimista. El cas és que en una de les escenes un professor republicà depurat fa un resum del que suposa la signatura del pacte: “Esto significa que nos hemos convertido en una colonia de los americanos […] Y nos traerán sus barcos, sus generales y sus bombas atómicas… Y los españoles seremos mano de obra barata y carne de cañón para el gobierno de Estados Unidos”.
També, clar, suposava la consolidació de Franco en el poder en el nou context de la guerra freda i això se sabia molt bé a l’exili. Cal no oblidar el paper dels Estats Units com a suport de Franco, en el fet que malgrat la caiguda dels seus amics de l’ànima, Hitler i Mussolini, el 1953 encara tenia 22 anys de poder per davant, i perquè es va morir. 22 i qui sap quants més després d’haver-ho deixat tot nugat i ben nugat.
Ho escriuria uns anys després José Ricardo Morales a Xile en la seua trilogia Teatro en libertad. En bona mesura Franco, el patriota, el d’Espanya una, gran i lliure i tota la faramalla testosterònica aquella, era un bon lacai dels Estats Units, cruel de fronteres cap a dins, servil en la política internacional. És a dir, Franco és també una primera versió de Pinochet o de Videla, dictador feixista amic dels Estats Units, al seu servei.
He vist les imatges de la prèvia del partit aquest de l’NFL que es va jugar diumenge al Bernabeu i m’he quedat absolutament esgarrifat. El show de les banderes, els militars espanyols i estadunidencs, l’himne monàrquic i les grades enfervorides cantant lololó, l’himne dels Estats Units cantat per la cantant coenta de torn, homenatge al kitsch, vestida amb cert aire gallinaci, de dolenta de pel·lícula de fantasia, i les banderes enormes, la bandera del rei, la bandera dels Estats Units, celebració simbòlica i festiva de l’imperialisme. Madrid, el Bernabeu, l’estanquera, les barres i les estreles i els himnes respectius, la marxa real, l’star-spangled banner a tota màquina, gave proof through the night that their flag was still there, crec que no puc imaginar una combinació més sinistra, i després el partit dels mascles molt mascles vestits de gladiadors xocant uns amb altres enmig de llargues pauses per a l’estridència. He escrit altres setmanes que sent que els valencians tenim una relació colonial amb Madrid. El diumenge em quedà espectacularment clar que som una colònia d’una colònia. L’imperi pot estar decadent, però Espanya serà el seu darrer servidor. La dreta més patriòtica de l’estat, els terços de Flandes i tota eixa morralla imperial de guarda-roba, com l’avi signant de tractats, està encantada amb això. I que visca Rota, i Torrejón, i la bomba de Palomares, i el que vosté diga, míster, als seus peus, oncle Sam, oncle Trump, a manar.
Crec que a aquestes alçades de la pel·lícula de la immaculada transició i el que va vindre després, ara que es commemorarà amb triomfalisme vuitantista el fet vergonyós que un dictador sanguinari morira al seu llit de vell en l’exercici del poder que va conquerir a sang i foc i que deixara escrit el seu successor, un lladre, per cert, i que en efecte el succeïra, i robara fins a cansar-se, i que ara ocupe el tron el successor del successor, estat oligàrquic perfectament engreixat i preparat per resistir les avinenteses de la història i ací no passa res; ara que assistirem amb cert estupor i amb cert cansament a tota la retòrica que diu que Espanya és una democràcia homologable i descentralitzada i tota eixa xerrameca, trobe que ha sigut oportú i gràfic aquest record capitalista i estrident d’altra cosa que transità en la transició i ens arribà fins a hui, aquesta submissió patètica i indigna als Estats Units, aquesta mirada de colonitzats orgullosos quan l’amo els acarona el llom, agraint i pagant encara el favor d’Eisenhower en apuntalar definitivament el feixisme a l’estat espanyol.
Després recorde també que el govern de l’estat li va fer a principis de mes un homenatge a Manuel Azaña commemorant el 85 aniversari de la seua mort i va deixar en la seua tomba unes flors amb un llacet amb els colors de la bandera monàrquica, convertint un suposat homenatge en una nova humiliació, en un altre record de la derrota. Molt gràfic també. Per a això els serveixen les banderes, per recordar qui va guanyar la guerra i qui mana encara. I qui mana a qui ens mana.
