Mon pare encara conserva en una de les prestatgeries de la biblioteca de casa la primera edició del llibre Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), de l’historiador paterner Vicent Gabarda Cebellán. El vaig agafar per primera vegada quan tenia tretze anys. Llavors, mon pare em va dir que en el llistat de la Pobla de Vallbona, el meu poble, hi havia un germà de la meua besàvia. Era de la UGT i tenia 38 anys quan el van assassinar al cementeri de Llíria. Encuriosit, li vaig preguntar a mon pare per què, per què el van matar. No em va saber respondre. En la família havia regnat la por i el silenci durant dècades.
Anys després, una vegada vaig començar els meus estudis d’Història en la Facultat de Geografia i Història, a la Universitat de València, vaig començar una investigació que encara s’allarga fins a l’actualitat. Han passat quinze anys. Una part del treball consistia en localitzar els familiars de les víctimes, d’altra banda visitar Madrid, consultar els expedients sumaríssims a l’Arxiu General i Històric de Defensa i, per últim, reconstruir tot el trencaclosques que teníem entre memòria oral i documentació. De tot això, va sorgir publicat el llibre l’any 2019, Els afusellaments a la Pobla de Vallbona (1939-1942), un llibre que conta les biografies de les 40 víctimes que patiren la mort després de la guerra.
La recentment aprovada Llei de Memòria Democràtica, el 20 d’octubre de l’any passat, fou una declaració d’intencions: repeteix 24 vegades la paraula veritat; 27 vegades la paraules justícia; 57 vegades la paraula reparació; i 152 vegades la paraula víctima o víctimes. En canvi, la paraula botxí o botxins no apareix enlloc. De les víctimes en sabem molt gràcies a les seues famílies, que han tingut la valentia de poder contar qui eren els seus ésser estimats, però i dels botxins del franquisme?
Qui va prendre les decisions? Como ho feren? I amb quina finalitat ho feren? Molts dels botxins ja fa anys que moriren, tot i que els seus noms estan escrits en la documentació. Ara bé, aquells que encara romanen vius, ningú s’atreveix a jutjar-los. Açò té un nom: impunitat.
