Demà dimecres farà un any. Tots recordem exactament el que vam fer aquell dia, i la distància exacta a la qual ens trobàvem de la tragèdia. Ja ho he contat altres vegades i no insistiré. Els qui treballem per a la Universitat de València tinguérem la sort que no van tindre molts altres treballadors i treballadores del nostre país. La gent d’Utiel, de Catarroja, de Paiporta, recorden amb precisió la distància que els va separar de la mort: l’atzar d’una decisió, un colp de sort. També recorden el soroll. L’altre dia m’ho tornava a contar un company de la falla que viu a Catarroja: la força de l’aigua, l’impacte dels cotxes un contra els altres i contra els edificis, el crits…
El que no sabem és on estava mentrestant Carlos Mazón. Cada vegada està més clar, però, el que sempre en el fons estigué clar. Ja és greu que mantinguera la seua agenda quan des del matí era evident el que estava passant a les comarques valencianes de l’interior, però és que a més mantindre l’agenda per a ell era anar-se’n de dinarot i posar-se fins a les tranques. Predicar amb l’exemple: que l’hostaleria no pare.
El meu amic insistia en el seu relat que quan va aconseguir pujar a sa casa l’aigua li arribava ja fins a la cintura, i que ningú havia avisat que venia aquesta enorme quantitat. L’aigua baixa de pressa, però no és instantània. Imagine com si fos una pel·lícula la barrancada baixant cap a l’Horta Sud i, en plans alternats, mentrestant, el president assajant les seus millors dots de seductor mentre es demanava un altre cubata. La barrancada arribant als carrers i el president acompanyant Maribel Vilaplana al pàrquing a veure si encara podia tirar-li mos. Tot plegat faria riure si no estiguérem parlant que mentre 229 valencians i valencianes morien el president estava gaudint de l’etilisme recreatiu un dimarts a la vesprada. La indignació que produeix es trenca en plor. I quan cada dia el veiem dient qualsevol bajanada nova, incapaç d’assumir la més mínima responsabilitat, la indignació és tan sorda, tan profunda, que pot resultar paralitzant o esclatar en ira. L’altre dia en la vergonyosa entrevista que li va fer aquesta versió pobra del Canal 9 més llepó va deixar claret en parlar de Forata que desconeix completament el que va passar a l’embassament de Tous el 1982. És insuportable. La seua indignitat ens contagia a tots els valencians i valencianes perquè aquest terròs, aquest xiquet malcriat ignorant i vividor, és el president de la Generalitat Valenciana.
Però a més impressiona la inacció de la resta de l’equip de govern, paralitzats perquè el seu cap estava de xala. No el podien contactar i quan aconseguien que els agafara el telèfon no els feia ni punyeter cas i no van ser capaços de reaccionar. Ja havien convocat tard el CECOPI i després, el que anem coneixent, ens indica que eren incapaços de traure’s les coses de les mans mentre passava el temps i baixava la barrancada. Supose que perquè compartien prioritats amb el seu cap i les vespres del pont no es podien fer malbé amb una alerta baixara l’aigua que baixara; supose que també per ignorància nua i crua del territori que gestionen; supose que per incompetència, mandra i potser també por a fer un pas en fals que els costara la carrera política, però ningú va dir el president ni està ni se l’espera, la situació és molt urgent i cal prendre mesures.
La manifestació de dissabte va ser un altre d’eixos gestos col·lectius que sostenen la dignitat de tot un poble, és ben cert, però és desolador que haja passat un any i Carlos Mazón continue sent president de la Generalitat, que ni ell tinga la decència de dimitir, ni el seu partit la capacitat ni la voluntat de forçar-lo a fer-ho. És desoladora també la distància sideral del govern central que ni en aquestes circumstàncies fa res per solucionar l’injust finançament valencià. I que l’aplicada i obedient líder dels socialistes valencians, Diana Morant, forme part d’eixe govern central es també desolador, perquè condemna el PSOE valencià a una inacció que frega amb la complaença, evidentment per raons estratègiques en clau espanyola. Compromís de tant en tant l’encerta, que és quan es distrau una estona del seu propi procés autodestructor. Que en aquestes circumstàncies siga la dreta feixista la que traga rèdit és cada vegada una possibilitat més propera. Vito Quiles va estar ahir fent el seu circ a les portes de la meua facultat.
Porte unes setmanes volent aferrar-me a senyals que nodrisquen l’esperança, però demà fa un any de la barrancada, Carlos Mazón continua rient-se de tots nosaltres, i el calendari ho posa molt difícil. La tardor s’apropa inexorablement a l’hivern. Caldrà continuar lluitant. Per dignitat. Per supervivència.
