Ja no cal fer història de com el PSOE va alimentar la bèstia per pur interès electoral. El monstre ha crescut, s’ha fet gran, i ja no li cal l’aliment mediàtic interessat del PSOE.
A Espanya, d’ençà de la Transició, s’ha volgut tancar els ulls davant una realitat que tots sabien que hi era. Perquè sabíem que el feixisme no havia sigut vençut, sols romania adormit, tot esperant el seu moment per a tornar a dominar el panorama polític i social. Romania actuant a la judicatura, els cossos de seguretat de l’Estat i curiosament en grau més baix a l’exèrcit. Amb un posat dissimulat, vivia en el si de la dreta parlamentària, esperant el moment de tornar a ensenyar les urpes. I eixe moment ha arribat.
El discurs que està fent créixer Vox s’articula al voltant de quatre eixos i dos oportunitats.
Si volem combatre Vox, hem de conèixer què fa que cresca la seua presència real i la seua influència social. Els quatre eixos, que a parer meu estan enfortint el discurs de Vox són: l’espanyolisme, l’emigració, el masclisme i l’anticatalanisme.
No crec equivocar-me si afirme que fa uns anys l’espanyolitat era percebuda pels mateixos espanyols com una ideologia casposa, antiga, que pagava la pena tenir una mica amagada. Era el temps dels toreros i les “tonadilleras”, en què encara pesava el record dels 40 anys del nacionalcatolicisme, i no hi havia una acció estatal propagandística per a intentar construir una idea d’una Espanya moderna, dinàmica, amb valors democràtics i tot. Els governs del PP han estat sempre sota el signe d’eixa espanyolitat casposa i ignorant.
Però, amb l’arribada de Zapatero, el PSOE es va marcar com a objectiu donar un contingut distint a l’espanyolisme. I així s’ha dut a terme tota una campanya en la qual s’ha posat l’accent en el centralisme, s’ha fet de Madrid el gran referent cultural, econòmic i polític en detriment de la resta dels territoris, seguint un model eficaç però caduc com el francès, on París ocupa tot l’espai mental dels francesos i la perifèria és això, perifèria. S’ha treballat activament per construir una cultura espanyola, en castellà, un cinema espanyol, en castellà, una estructura econòmica centrada en Madrid, una infraestructura de transports radial, centrada en Madrid, un esport centrat en la “Roja”, amb els referents del tenis espanyols convertit en herois populars, i així tot un seguit d’accions per reforçar i modernitzar la idea d’Espanya. Aquesta nova espanyolitat és la que ha alimentat Vox, una espanyolitat basada a menystenir les cultures no castellanes i en una depredació de les economies perifèriques, però maquillada per l’assoliment de determinats drets socials ben necessaris, com el dret al matrimoni entre homosexuals, però senes tocar lleis repressives fonamentals com la llei mordassa.
L’Estat va apostar per una determinada forma de ser espanyol, i Vox ha pujat a eixe carro i ha fet de l’espanyolisme centrat en Madrid i el castellanisme un dels seus puntals. Com sempre ha sigut, sols que ara blanquejat per l’esquerra espanyolista, atacant tot allò que no responga a eixe constructe estatal, presentant eixe atac contra la diversitat cultural com una autodefensa dels valors espanyols que prèviament l’Estat s’havia encarregat d’enaltir. Podem treure de l’equació de l’espanyolisme tant la immigració com l’anticatalanisme, que, tot i confluir amb eixa ideologia nacionalista perversa que és l’espanyolisme, tenen funcions i orígens diferents, com veurem.
L’emigració és el segon eix integrador del discurs de Vox, és el pal de paller que uneix la por i la desesperança de les classes populars. El discurs de Vox contra els immigrants se centra en la inseguretat ciutadana, i té dos vectors, la inseguretat en el dia a dia derivada de suposades violacions, robatoris, etc., i la inseguretat derivada pel terrorisme radical islamista mundial. Del primer, cal dir que la immensa majoria de crims són fets per població autòctona, i que el percentatge de persones emigrants que delinqueixen és infinitament menor en relació amb la població de la qual formen part. Però aquest discurs és el combustible necessari per a alimentar tot el seu discurs, car és l’element que posa la por al cos de les persones. I no hi ha discurs populista possible que arrele si no va acompanyat d’una bona dosi de por. Por al que és diferent. El discurs antiimmigració s’alimenta, a la vegada, de la concepció d’espanyolitat definida prèviament, i així l’immigrant actua com a objecte de por i també com a element de dissolució nacional, i sols tangencialment com a element de distorsió econòmica, tot i que en el seu deliri també se’ls acusa del daltabaix econòmic.
En tercer lloc, cal anomenar la reacció al feminisme. El feminisme en sentit ampli és un moviment d’alliberament de la dona, i com a tal moviment d’alliberament, no actua en abstracte sinó contra un agent opressor, en aquest cas l’agent opressor és el mascle i la cultura masclista. El feminisme ha fet trontollar, que no eliminat, els pilars de la civilització global, perquè societats masclistes ho són totes i en l’àmbit global. En conseqüència, els homes han vist, en aquest procés d’alliberament, un atac als seus privilegis, i han reaccionat. No és casualitat que el percentatge més gran de votants de Vox siguen joves mascles entre 20 i 40 anys. I no és casualitat que Vox, actue obertament com un partit masclista, car ha sabut veure en aquesta reacció dels homes enfront de l’alliberament de la dona un nou element de disrupció social. I derivat del masclisme com a ideologia, els atacs al moviment LGTBIQ+, és la conseqüència lògica que alimenta el discurs de l’odi, centrat en la part més feble del moviment d’alliberament sexual i de la dona, i que fa temps caminen junts.
Finalment, l’altre element que construeix el discurs de l’odi, és l’anticatalanisme. Cal dir que és un anticatalanisme que s’ha reformulat, i no centra el seu discurs a combatre la llengua o els símbols, d’això ja s’ha encarregat bastantment l’Estat, sinó que fa servir l’anticatalanisme com a element de debat econòmic. De mica en mica, el discurs de les desigualtats entre espanyols va calant en la població, i alimenta el discurs victimista, i ara sí, introdueix el vessant econòmic en el seu discurs, i ja comencem a alçar-se les veus que veuen en l’intent de finançament singular de Catalunya, l’element central d’empobriment del conjunt de la societat espanyola.
Aquests quatre eixos discursius els podem integrar tots en el primer, l’espanyolisme. Una ideologia que s’ha vist reforçada des de posicions presumptament progressistes, i que han fet de la diferència cultural un element nociu per a la seua visió de l’Estat. Vox sols ha hagut d’integrar la por a la inseguretat ciutadana, a la perduda dels valors masclistes i de la capacitat econòmica, a la idea de dissolució d’Espanya, tancant així el cercle populista.
És cert que l’augment de Vox s’ha vist propiciat per dos oportunitats: el vent favorable que ve de fora, amb el trumpisme, el ressorgiment del nazisme a Alemanya, i les alternatives populistes arreu del món: Milei, Bolsonaro, Meloni, Orban, etc. I una crisi real de l’economia, que té a veure amb la crisi de l’habitatge, la degradació dels serveis públics, i el nou fenomen de la pobresa en gent que té un lloc de treball, però a la qual això no li serveix per superar l’ombrall d’aquesta.
No podem combatre allò que ve de fora, però si hem de combatre els eixos discursius que neixen al nostre entorn i, sobretot, denunciar i contribuir a canviar les condicions econòmiques i culturals que dintre de l’Estat donen suport a eixes postures. Ara és responsabilitat nostra construir una alternativa que frene realment el populisme de Vox i l’espanyolisme dit progressista que l’alimenta i justifica.
