Veig que el conseller Rovira utilitza les xarxes oficials de la seua conselleria per assenyalar la direcció de centres afectats per la barrancada del passat 29 d’octubre que encara no han pogut reobrir. Impressiona tant la barra d’aquesta gent que de vegades sembla difícil escriure res de nou. Aquesta sembla l’estratègia. Amollar-ne una darrere de l’altra fins a esgotar la nostra capacitat de reacció. La doctrina de xoc versió casolana.
Els responsables per omissió d’alerta de més de 220 morts i que han escomés les tasques de neteja i recuperació amb una negligència i una manca d’espenta tan enormes que freguen amb el desinterés més absolut, estan passant a l’ofensiva. Si no han obert encara els centres afectats, ara cal responsabilitzar els professors i les professores de l’ensenyament públic, que evidentment tenen la responsabilitat i la preocupació per l’estudiantat que el cap de la conselleria no té. Primer va ser la brofegada aquella que una directora no havia volgut obrir el centre un diumenge, el mateix conseller que deia que no aniria a Massanassa després de la mort d’un operari perquè ell també té família i no sacrificaria un festiu per un fet així. Després, aquestes declaracions.
Quan el Partit Popular va guanyar les eleccions i va accedir al govern valencià amb l’ajuda inestimable de Vox, vaig recomanar la lectura d’El negoci de les aules, de Moisés Pérez. Deia aleshores que aquesta repassada històrica s’havia convertit en un viatge al futur. Ho torne a recomanar, encara que aquell futur ja és present. Els objectius principals de la conselleria d’educació en mans de la dreta són dos, i a cara descoberta, a més. Arraconar el valencià de l’ensenyament, fer-lo prescindible, reduir la seua presència i la seua importància. El seu nacionalisme espanyol que fa que perceben com un defecte en l’espanyolitat essencial que al nostre país es parle una altra llengua s’uneix en el seu cas a la seua mandra de fills de bona casa monolingües supremacistes. L’altre objectiu és la degradació sostinguda de l’ensenyament públic i l’afavoriment de l’ensenyament concertat, especialment el confessional. L’estructura desitjable per a ells és ben clara: el gros del sistema en mans d’escoles de monges i capellans, d’ideologia conservadora en el millor dels casos, i amb voluntat de segregació social. L’ensenyament públic és per a ells una mena d’indispensable caritat, escola per a pobres, empobrida, degradada, residual. I com que una cosa que ha quedat molt clara després de tot el que ens ha passat des del 29 d’octubre és que aquesta gent no té escrúpols, no ens ha de sorprendre que enmig de l’ofensiva per llevar-se de damunt les puces i les responsabilitats assenyalen l’ensenyament públic i no es mostren especialment diligents a l’hora de recuperar els centres afectats.
Abans parlava de doctrina del xoc casolana. I ho dic seriosament. Crec que pot ser aplicable al nostre cas el concepte encunyat per Naomi Klein en l’assaig homònim. En efecte, la versió de Mazón i Rovira (amb Gan Pampols amb la seua agència de col·locació a ple rendiment) és grollera, de traç gros, com només saben fer les coses, però no cal subestimar la seua efectivitat i la seua capacitat de destrucció. Espere de tot cor que caiguen i que caiguen prompte, i que la societat civil no defallisca i la manifestació del dia 29 de desembre torne a ser un èxit, perquè sembla clar que tracten d’aprofitar la destrucció i l’impacte econòmic, social i emocional que ha patit el nostre poble per a accelerar la seua agenda i nodrir de pas la seua xarxa clientelar.
