El 2025 fou un any intens, però màgicament el 2026 no va començar més tranquil. Potser ja estem esgotats de tant de sobresalt, esdeveniment històric, volta de rosca a l’ordre mundial i triomf dels dolents.
Els i les valencianes ens mereixem també una finestra pròpia, més enllà del 0% de share de Toni Cantó, que pose en perspectiva tot el que s’ha avançat els darrers anys al Congrés. Allò valencianista també és no deixar dissoldre el grapat d’avanços en el fang de la M-30.
S’equivoca qui creu que estem enfront d’un altre cicle, i que és normal (fins i tot saludable) que després d’una dècada de governs de coalició progressistes ara toca una dècada de governs de coalició de dretes. Ni resignar-se, ni esperar. El trumpisme va més enllà de tot això. Malauradament, la sensació de col·lapse després de la pandèmia, el genocidi televisat a Gaza, el creixement de les desigualtats amb els preus de l’habitatge i la cistella de la compra disparats, episodis climàtics extrems com la dana i el lawfare contra la democràcia genera por, desesperança i rebuig a la política institucional. Ara bé, només des de la inconsciència o el privilegi podem prescindir de la política institucional com a eina transformadora.
En l’estiu del 2023, després de l’arribada de l’extrema dreta a la Generalitat, vam aconseguir, per convicció o necessitat, bastir una alternativa aglutinadora liderada per Compromís que va contribuir a continuar avançant (més lentament del que ens agradaria) i evitar que Abascal fora vicepresident.
No li llevem ferro a haver evitat tornar a tindre la GESTAPO als nostres carrers com l’ICE a Minneapolis. Perquè és la diferència entre disposar d’institucions, amb moltes mancances, que protegisquen la vida o l’amenacen.
Les diferències entre un govern com el de Mazón, sustentat per Vox, i el d’Espanya, amb una majoria plurinacional, són moltes i no valorar-les per càlculs partidistes només fa que apropar-nos que Abascal siga vicepresident.
Mentre a Les Corts, després de la dana, s’aprova una llei del sòl pensada per a tornar els “pelotazos” urbanístics, al Congrés, Compromís vam aconseguir tombar una llei del sòl bipartidista en la mateixa direcció.
Sobretot hem participat de millores de drets mentre a la Generalitat es retallen i privatitzen serveis públics. Doncs mentre es negocia una nova pujada de l’SMI que beneficiarà 371.000 valencians i en dos anys hem apujat un 49% les pensions no contributives a 53.000 valencianes, a Les Corts el PP i VOX perdonen impostos a les grans fortunes mentre retallen en serveis públics.
Si al Congrés reconeixem l’Estat de Palestina, a Les Corts s’eliminen les ajudes a la UNRWA. Si al Congrés hem escoltat les víctimes de la DANA, a les Corts els tanquen les portes. Si al Congrés promovem una llei orgànica de drets lingüístics, a les Corts retallen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i intenten arraconar-la a les escoles. Si al Congrés vam aconseguir la possibilitat de traspassar rodalia i l’Ingrés Mínim Vital, la Generalitat ho rebutjava.
També cal ressaltar que després de 14 anys caducat, i d’acords incomplits del PSOE, hem aconseguit tant la condonació parcial d’11.300 milions d’euros com una proposta de reforma del sistema de finançament que inclou gran part de les nostres propostes: població ajustada, fons d’anivellament vertical, acabar amb els lliuraments a compte, fons de compensació interterritorial de 3.300 milions, fons climàtic per a les CCAA mediterrànies de 1.004 i gestionar directament més impostos i tributs.
Un sistema que permet que deixem de ser de segona, amb un increment per habitant de 668 euros, només per darrere de Múrcia, i lluny dels 356 euros de Madrid o dels 76 euros de La Rioja. Continuem treballant per poder millorar-ho i continuar avançant en més capacitat d’autogovern. Al mateix temps, siguem una oposició ferma a l’ús injust que farà Pérez Llorca privatitzant més serveis públics i regalant més milions als seus amics milionaris i lobbies, però també una oposició constructiva amb propostes concretes, perquè tenim experiència de govern del que podríem fer nosaltres amb menys deute i 3.669 milions més. No oblidem que fa només dues setmanes Pérez Llorca a la Moncloa demanava 1.782 milions, menys de la meitat del que suposarà el nou sistema de finançament.
Clar que resta molt per fer. No podem ser autocomplaents, sobretot en matèria d’habitatge, rodalia, de lluita contra el canvi climàtic, en tancament de CIE, democratització d’empreses, lluita contra la corrupció, en execució d’infraestructures… especialment a les comarques d’Alacant, on, per cert, d’haver pressupost per al 2027 per primera volta -durant massa temps- no serà la circumscripció més maltractada, i un llarg etc. Intentem-ho, no defallim.
Parlar bé de la política no genera cap clickbait i segurament penalitza les files dels partits i la viralitat de l’ego a les xarxes socials. No és gens fàcil. Però no posar en valor el que s’ha assolit per càlculs partidistes o per la necessitat inconscient de fer-se les víctimes només fa gran el monstre de l’antipolítica i del feixisme.
La política institucional transforma i la política d’aliances ens afavoreix als i les valencianes. Plantem-nos, com vam fer en la llei del sòl, quan toque però empenyem amb força cada oportunitat que supose una millora per als i les valencianes. La millora resposta per evitar un govern feixista que atempte contra el dret a la vida, retalle drets, privatitze serveis públics, recentralitze competències i censure la nostra llengua és el pragmatisme de les polítiques valentes, conscients que per a caminar a la utopia també cal existir.
Alberto Ibáñez és diputat de Compromís al Congrés espanyol.
