La pràctica totalitat dels meus escrits sobre la importància de les humanitats en l’educació reposa sobre l’innegable fet que, tot i que les condicions materials de vida dels éssers humans han anat canviant molt a millor; la natura humana, per contra, com que evoluciona molt més lentament, ha continuat immutable, impertorbable, invariable i constant al llarg dels mil·lennis. La humanitat, ho vullguem o no, fa moltíssims segles que es repetix en pensaments, paraules i fets.
En els textos dels autors de l’antiguitat clàssica estan depositats els mètodes, les normes i els sabers imprescindibles per a la vida de l’ésser humà de qualsevol època. Mètodes i sabers que no passen mai de moda i als quals hem d’acudir ara i adés per tal d’assolir una vida més virtuosa (en el sentit aristotèlic del terme) i més sàvia. Perquè les reflexions i les màximes dels savis de l’antigor tornen més suportables els entrebancs i els disgustos del present i són guies molt útils per a orientar el nostre capteniment en les situacions vitals ambigües, difícils i dures. Quan u comet un error, sempre pot aconhortar-se rellegint aquella màxima del nostre Ciceró que afirmava que errare humanum est (equivocar-se és humà). Quan hom discutix apassionadament amb altres persones sobre assumptes de caràcter polític o social, sempre podrà acudir a aquella sentència de l’incomparable Terenci que establia que quot homines, tot sententiae(tants hòmens, tantes opinions). Quan sofrim un retrocés important en la nostra carrera professional, podem recórrer a aquella sentència que afirma: o quam cito transit gloria mundi!(oh, que ràpid passen les glòries mundanes!), paraules que s’adrecen tres voltes al nou pontífex elegit en conclave pels cardenals, mentres crema una fogata d’espart, a fi de recordar-li la fragilitat i la provisionalitat de tot poder terrenal. Quan el nostre cap no atén l’augment salarial que ens havia assegurat, sempre ens queda el conhort de reflexionar sobre aquella dita que un pastor de bous va adreçar a l’emperador Vespasià perquè este no va voler concedir-li la llibertat que li havia promés: vulpes mutat pilum, non mores(la rabosa canvia el pelatge, no els costums)…
Els textos dels savis de l’antigor grecoromana constituïxen un bàlsem miraculós per a la nostra ànima inquieta, constantment sacsejada pels trasbalsos i les tribulacions d’este món incert i caòtic que ens ha tocat viure i que, en els darrers anys, sembla estar governat per hòmens dogmàtics, bròfecs, fanàtics, incapaços de fer un pas arrere i d’evitar que bona part de la civilització humana se’n vaja a pastar fang. Potser el meu al·legat en defensa de la cultura clàssica tinga, com diu el cultíssim escriptor gandià Enric Ferrer, un cert aire de plant en la més pura tradició medieval, però ¿disposem d’algun altre remei més eficaç contra la barbàrie que patim en esta era de la intel·ligència artificial? Hi ha parts de la nostra casa comuna que convé conservar, si volem continuar gaudint de l’incomparable honor de pertànyer a aquella entitat contradictòria, però vibrant i sublim que els clàssics anomenaven humanitas. Perquè no solament de tècnica viu l’home, sinó de cada paraula que brolla de la ploma intemporal dels éssers humans savis i entenimentats que ens han precedit. No crec que tinguem al nostre abast una altra manera d’assolir el grau de pensament crític necessari que la situació actual requerix. És menester revisitar constantment els nostres clàssics, encara tenen moltes coses a dir-nos.
