Pareix que la nostra venerable civilització liberal està sent atacada, sense massa contemplacions i des de fa un parell de decennis, com a mínim, per les anomenades polítiques identitàries, la consegüent cultura de la cancel·lació i la dictadura de la correcció política. Sembla que els autèntics adversaris de les humanitats no són la ciència i la tecnologia, sinó les ocurrències, els capritxos, els sectarismes i les favades a mansalva. La ciència i la tecnologia tenen una aplicació quasi immediata a la realitat mentre que en les humanitats només solen donar-se experiments i experiències filosòfiques, polítiques i estètiques personals, difícilment traslladables a l’engròs a tots els altres membres de la societat. En les anomenades ciències humanes i socials, resulta, a vegades, molt difícil separar la mera opinió de l’evidència asèptica i palmària. No són pocs els docents, de l’educació pública i privada, que estan convençuts que tindre pensament crític consistix bàsicament en pensar com ells pensen i això, al meu entendre, constituïx un lamentable error. Per això, el personal té una forta tendència a creure que, de les humanitats, no se’n sol traure l’aigua clara. No obstant això, les humanitats són tan importants com la ciència i la tecnologia, ja que tenen com a objectiu ensenyar tot allò que no es pot ensenyar de manera «científica». Perquè les respostes a les grans preguntes sobre la nostra vida no són contemplades per la ciència. La ciència explica raonablement bé com passen les coses, però no explica, de cap de les maneres, el lloc que ocupa el ser humà entre les coses que passen. Dit ras i curt, la ciència és muda a l’hora de donar una resposta amb un mínim de sentit a la nostra existència. Potser allò que anomenem «vida» només siga una mera excrescència plausible de la matèria o que la «vida humana» siga solament una manera més o menys sofisticada que té l’univers de prendre consciència de si mateix i d’autoconéixer-se. Qui ho sap amb certesa?
Comptat i debatut, caldria preguntar-se en quin moment de la partida les litterae humaniores (les humanitats) van donar via lliure a tots els capritxos i ocurrències que actualment pul·lulen per les escoles, els instituts, els mitjans de comunicació, l’administració i els campus universitaris. Per quin forat es van introduir d’amagat en el terreny de les humanitats? La resposta em sembla prou clara pel que respecta al món de l’educació: en el mateix moment en què alguns docents van decidir ignorar el prudent i recomanable relativisme moral, polític i social propugnat per Russell, Fuster i altres. Eixos docents, seguint el camí tortuós i discutible de les seues pròpies elucubracions internes, van deixar de fer peu i es van encabotar en fer passar als alumnes, com a evidència, allò que només era mera opinió, fruit de la seua experiència vital individual. Com he dit abans, són moltes les qüestions obertes a què han de fer front els estudis humanístics, però això no justifica el fet de donar gat per llebre. No hi ha excessius problemes per a mantindre separats els plans de l’evidència i de l’opinió quan impartim matèries tals com la fonètica, la morfologia, la sintaxi o la lògica. Però, què passa amb les restants àrees que componen el currículum de les nostres estimades humanitats i ciències socials? Al meu humil parer, allò més honest consistiria en explicar molt detalladament als alumnes de quins postulats i de quina escola filosòfica, política o històrica partim i deixar-los ben clar que hi ha altres escoles i autors que partixen de postulats ben distints. Els jóvens necessiten aprendre coses sense que ningú estiga, per darrere, dient-los allò que han de pensar o deixar de pensar. Només així podrem fer brotar en l’alumnat l’autèntic sentit crític. L’altre «sentit crític» basat en aquell mantra ocult que diu que «l’autèntic sentit crític consistix en pensar com jo pense, que per això soc el professor» és una enganyifa, un bluf, i els alumnes que tinguen la suficient maduresa, no haurien de deixar passar l’ocasió de fer-li front. Però em sembla que molts no ho faran i suportaran com podran la xapallada, perquè la relació que hi ha entre el docent i el discent no és una relació entre iguals i, al capdavall, els alumnes i els estudiants són perfectament conscients de qui té la paella pel mànec.
