«És el fet de gaudir, no el de posseir, allò que ens fa feliços», ja que «l’afany de riqueses és una gravíssima malaltia, capaç de corrompre no sols l’ànim humà, sinó també la societat i la vida civil». Nuccio Ordine va encapçalar amb aquesta cita de Montaigne la tercera part de La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013), titulada «Posseir mata: “Dignitas hominis”, amor, veritat», en què va donar veu als clàssics. Un manifest a favor de les humanitats que va fer conegut arreu d’Europa aquest professor de literatura a la Universitat de Calàbria, i també a Yale, la Sorbona i la Societat Max Planck de Berlín, entre altres, que ens va deixar el passat 10 de juny als 64 anys.
Ordine, especialista en el Renaixement i en l’astrònom i filòsof Giordano Bruno, defensava el valor del coneixement sense rendibilitat immediata com a eina de progrés fonamental per a la societat contemporània. Un món en què la mercantilització afecta tots els àmbits de la vida, i en alguns casos, com ara el de l’ensenyament, amb «efectes catastròfics». En aquest sentit, en la segona part del llibre, «La universitat-empresa i els estudiants-clients», adduïa el que va asseverar Victor Hugo davant de l’Assemblea constituent francesa el 1848, que sembla tan actual: «Afirmo, senyors, que les reduccions plantejades en el pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Són insignificants des del punt de vista financer i nocives des de tots els altres punts de vista».
També Vicent Riera ha reivindicat en uns quants articles a Diari La Veu el prestigi de les humanitats, que «no està renyit, de cap de les maneres, amb el progrés científic, tecnològic i econòmic de la societat, és més aïna al contrari». Perquè «assumir el declivi de les humanitats suposa assumir el declivi de les universitats com les coneixem i, no cal dir-ho, també suposa assumir, en certa manera, el declivi de la mateixa espècie humana», advertia en el darrer que ha publicat.
Tanmateix, tothom que es dedica a alguna de les àrees de coneixement qualificades d’«inútils» pels acòlits de les lleis hegemòniques del mercat ha hagut de suportar més d’una vegada comentaris de persones properes i alienes que qüestionen el temps i l’esforç esmerçats en unes activitats (artístiques, literàries, filosòfiques…) que consideren que són meres aficions, no treballs dignes de tal nom i, menys encara, als quals consagrar-se plenament.
Convé en aquest punt recordar les reflexions que aporta Ordine en la primera part de l’obra, «L’útil inutilitat de la literatura», i, en especial la de Théophile Gautier quan, el 1834, va escriure contra aquells «que tenen la pretensió de ser economistes i volen reconstruir la societat de cap a peus» i, portant a l’extrem aquest atac, va remarcar: «L’única cosa bella és la que no serveix de res; tot el que és útil és lleig. Perquè expressa alguna necessitat, i les de l’home són innobles i repugnants, com la seva pobre i xacrosa natura. –El lloc més útil d’una casa són les latrines».
La lògica del benefici i de l’obtenció de guanys immediats ens enfonsa de mica en mica en un pou profund des del qual és impossible albirar cap horitzó. Una manca de perspectiva que constreny i enfosqueix el present i el futur a la qual s’oposa la llum que emana del poema «Epíleg», de Joan Brossa: «Conec la utilitat de la inutilitat. / I tinc la riquesa de no voler ser ric.» (Memòria encesa, 1998). Uns versos escrits precisament l’any de la mort del poeta i artista que s’adiuen, com si en feren una concisa però contundent recapitulació, amb la seua vida i la seua obra.
De la paraula a la imatge, tot passant pel teatre, la màgia i el cinema, i bevent dels moviments avantguardistes d’entreguerres, especialment dadà i el surrealisme, Brossa ens va llegar una producció diversa, fèrtil i suggeridora que sembla, ara més que mai, un crit d’alerta contra el conformisme i la mediocritat a què ens impel·leix l’utilitarisme imperant en tots els àmbits si no hi posem remei. La seua poesia visual ens mostra l’altra cara d’aquells objectes quotidians que justament l’ús al qual estan destinats ens impedeix de veure. Potser, de la mateixa manera, només la cultura, entesa com a enriquiment personal, ens permet d’albirar què n’hi ha en cadascú de nosaltres, les nostres possibilitats reals, més enllà de finalitats i preus, i de mesurar-nos a partir d’una qüestionable productivitat basada en factors merament materialistes.
Un enriquiment que Nucio Ordine va maldar per ensenyar en les seues classes, llibres i conferències. Conferències com la que va impartir a la Universitat de València l’octubre del 2021, titulada «Entre el Parnàs i el mercat: quina universitat volem per als nostres estudiants?», organitzada per la revista Parnaso amb l’objectiu d’iniciar una reflexió sobre el futur de la cultura jove i el paper que han de prendre els intel·lectuals en aquesta tasca.
El professor calabrés, entre altres distincions, havia estat nomenat Cavaller d’Honor de la Legió Francesa i Comanador de l’Orde al Mèrit de la República Italiana, i fa a penes un mes li havien concedit el Premi Princesa d’Astúries de comunicació i humanitats, un guardó que ja no podrà recollir en la cerimònia que se celebrarà a l’octubre.
