Mentre el món s’acaba una miqueta més, he passat moltes hores visitant museus. Sobretot de quadres i sobretot buscant històries. He intentat absorbir algunes imatges amb els ulls, anotar algunes coses, memoritzar els noms de les obres, fer fotografies del que em crida l’atenció, parlar del que em sembla que veig. De vegades hi fa fred i porte un xal per si de cas.
No sé massa bé com es miren les obres d’art. El diumenge em vaig quedar embadalida davant d’un quadre, vaig començar a pensar en altres coses i se’m va oblidar on estava. La vigilant de la sala es va apropar a mi i em va començar a explicar coses sobre el quadre, i com que jo no em movia em va dir que estava permés fer fotografies, sense flaix, però totes les que volguera. Li vaig donar les gràcies i vaig pensar que potser és el moment de canviar d’obra, ves a saber quants minuts he passat ací.
Quan contemple coses boniques m’imagine que puc contreure les pupil·les i gravar la imatge. Com que no ha funcionat mai, intente quedar-me també amb les emocions, que no sé massa bé quines són perquè dins d’un museu fins i tot sentir es fa en silenci. Però aquesta vegada em va venir al cap Pel cantó de Swann, on el narrador parla de retenir els paisatges amb la mirada. Em fa l’efecte que és una responsabilitat ben gran, la contemplació. I crec que no hi ha millor manera de descriure-la que la necessitat d’absorbir la imatge i d’absorbir l’instant.
D’altra banda, les històries. M’agradaria conéixer a la perfecció els relats bíblics i entendre el sentit de tots els traços. També m’agrada distreure l’atenció, fixar-me en detalls i inventar. Però és ben trist que, no només no saber mirar, sinó no saber tampoc llegir, fins i tot en les pintures que no refereixen cap història teòricament coneguda ni concreta. Per això és meravellós comentar-les, xiuxiuejant, quan no hi vaig sola, i cercar l’entrellat i cercar altres minúcies. I de vegades escriure, davant de les obres o fora de l’edifici, just després de l’experiència.
Em pregunte si els museus són acollidors. Es crea una sensació estranya, com el fil d’aram que sembla que sosté els personatges d’algunes obres. Els quadres tenen allò auràtic i nosaltres allò d’admirar, i l’edifici allò de la responsabilitat que el fa sentir cansat. Als museus els recorre una columna vertebral que manté la tensió de l’espai i dels visitants. Com si haguérem d’estar alerta, no deixar-nos portar, no il·lusionar-nos en excés amb la bellesa i l’emoció i creure que es pot viure així, amb tant d’art pel mig.
En gener vaig llegir El museu de la rendició incondicional. Parlava de la necessitat de les imatges, les que són moments i de vegades esdevenen l’únic record. Hi havia l’exili per tot arreu i sempre la necessitat dels instants fotografiats, mig recordats i mig oblidats, tancats dins d’un àlbum dins d’un armari. Impossibles de retenir. Les fotografies destruïdes deixaven de ser memòria i les vides es buidaven. La narradora conservava una fotografia on apareixen tres dones que no coneixia però que formaven part de la seua vida, perquè estaven en aquella imatge.
M’imagine una cosa així quan estic davant dels quadres. Plens de fets llunyans i continents d’històries desconegudes mentre formen part dels ulls que els miren, els quals senten que els poden retenir de manera individual, apropar-s’hi tant que els puguen semblar propis. I els quadres en aquest lloc, veient tants ulls que es mouen, parpellegen, intenten comprendre; saben que ningú els podrà absorbir del tot, que són com els éssers màgics, s’hi ha de creure i explicar la seua existència com es puga.
