Ja sé que és un tòpic. I no vull fer-me llandosa amb això, però per a fer unes vacances boniques, diverses i plenes de sorpreses no cal anar molt lluny. Ho tenim tot a la vora, a casa nostra.
L’any passat em vaig deixar l’esquena i l’enteniment travessant Europa en un Ford Fiesta, de València a Budapest i tornada. No ho lamente, en absolut. Però no havia passat tanta calor en la vida, al punt de posar-me malalta mentre passejàvem per Praga i Budapest en ple agost.
Ara que diuen que viatjar en estiu ja “no està de moda” i que les vacances estan sobrevalorades —sembla que tot està sobrevalorat, i potser hauríem de tornar a la indigència social i laboral, si és que molts ja no hi són, per valorar de nou allò que vam tenir i vam perdre— ara em ve de gust fer vacances d’estiu més que mai.
Una ja no sap què pensar. Però a tots aquells que pensen que això i allò està sobrevalorat, els recomane que es queden a casa, si pot ser sense accés a internet, i així deixen de tocar els nassos físicament i virtual.
Les expectatives i la realitat dibuixen molt sovint una fórmula inversament proporcional. A major expectatives, més traïdora pot ser la realitat i més forta la decepció. A menor expectatives, més gran la sorpresa i l’agraïment, més increïble esdevé la realitat.
Així és com es va presentar el darrer estiu, amb poques expectatives i amb grans sorpreses. A més d’una bona dosi d’improvisació.
Comencem la ruta. Primer fou una volta per la Marina: comencí per l’Alta i després me n’aní a la Baixa, només pel que fa a la toponímia, és clar. Fou un mar i muntanya. Tinc per costum anar a descansar a un racó a les faldes de la Serra de Comptador, però si puc, de camí pare a Benissa, a la cala Advocat. Al xiringuito l’Espigó es menja molt bé i les vistes te trauen tots els mals. És una cala bastant tranquil·la, tret dels pics de l’estiu. Menjar, nadar i veure peixos en l’ordre que vulgueu. Després vorejar la mar i cap a Callosa d’en Sarrià, i amunt, amunt, albirant la serra que despunta, les boirines a colzades amb el sol, els baladres i els nesprers vora la carretera, fer cap a un mas de Benimantell.
Quasi seguit fou el torn d’Ares del Maestrat. Muntanya, muntanya endins. I la Mola ben alta, presidint-ho tot, al punt que una revista de la col·lecció Routard Europa (per veri viaggiatore) publicada aquesta pel Touring Editore, duia per títol en coberta CATALOGNA, Barcellona e Valencia i ho il·lustrava amb la imatge d’Ares del Mestrat, presidit per la Mola i un cel blau potent. A sota a l’esquerra de la coberta, en una mena de postit groc: “Itinerari, Suggestione ed Esperienze Autentiche Tutte da Vivere”. Com es menja això?
Ja us deia, que l’estiu venia ple de sorpreses. Arribàrem a Ares en uns dies en què havien baixat les temperatures a tot el País Valencià, però, venint de València i els pobles de l’Horta, la sensació de frescor, puresa i benestar en eixir del cotxe fou forta. Arribar a Ares del Maestrat en ple estiu és fer un tall en molts aspectes. Un poble senzill, envoltant de valls, pics i roures monumentals on la façana de l’església s’encén al capvespre i els veïns la fan petar als carrers i a la plaça. Des d’Ares les rutes es multipliquen, dins del nostre país o cap a Terol: per a caminar i per a menjar. Allò és un paradís discret.
En deixar Ares vam fer cap a Barcelona, Poblenou, Bogatell i el Clot, barris que, malgrat els processos de canvis, gentrificació o “ennobliment social”, traducció catalana del mot, massificació, “turificació” i tots els ció possibles, continuen sent acollidors, carrers on s’ensuma la mar, hi ha vida de barri i t’oblides de les aglomeracions.
Aniré resumint l’itinerari perquè si no, no acabarem: Girona, Cap de Creus, passada de gaidó per Cadaqués, cal tornar a la tardor, Portlligat, la petjada de Dalí, les aigües turqueses vorejant el Cap de Creus, Púbol, els camins empedrats i el silenci, la ruta entre Púbol i Portlligat, passant per Verges, el Ter. Els mercats de puces de diumenge. Els revolts que de sobte regalen la mar al fons. Tapar i mostrar. Com un joc de seducció.
I per acabar l’estiu, Andorra, Canillo, Soldeu, Ordino, les valls, les fonts, els salts, els tolls, els llacs, no s’acaba mai tanta bellesa. Els miradors corprenedors i les esglésies romàniques quan apareixen com menys ho esperes. Fer turisme a l’hora de dinar i sopar a les vuit. Fer abstracció de la gentada. Si camines acabes trobant sendes tranquil·les. I Occitània: més enllà de la barbaritat i la lletjor de Pas de la Casa, els pobles una mica “decadents” d’Occitània. Amb negocis i locals caducats, tancats, però amb altres de nous o que resisteixen, i el paisatge, tan generós, tanta aigua, aigua a tot arreu, aigües termals, pobles solitaris entre rius.
I en tornar a casa tres parades: Falset al Priorat, Creixell al Tarragonès, i Coma-ruga al Vendrell: vins, armelles, passejades, art, campanars, més aigües termals, platges que no s’acaben mai, cases marineres. Ho tenim tot. No cal anar molt lluny.
