Les històries m’arribaren per primera vegada al caliu de la veu de mon pare i de ma mare, quan era menuda, per a anar-me’n a dormir. Els contes inventats, les noves i exclusives versions d’alguns clàssics i ells ja adormits, i jo demanant-los, intrigada, que continuaren la narració. A hores d’ara, recorde la llum de la lampadeta càlida, el so d’aquelles paraules xiuxiuejant, a l’espera d’un somni que, com em solia passar, ajornava la seua esperada entrada.
L’actualitat irremeiable ha fet que m’adone de la importància de l’oralitat, i m’ha portat de viatge cap a aquestes primeres voltes en què vaig escoltar algú narrar en veu alta. Tinc molta gent al meu voltant que ha perdut les seues cases. Senceres, des de la porta fins al sostre. D’altres que han recuperat una part, la més elevada, i l’altra l’arreglaran, diuen, a poc a poc. I en conec unes quantes afectades que han hagut d’acomiadar-se de les seues biblioteques personals.
«Tots els llibres, tots. Els meus tresors. Se’ls ha engolit l’aigua, i no he pogut fer-ne res».
La riuada ha inundat també els seus rostres amb impotència i tristor.
«I els llibres? Estan bé?»
I em respon altra amiga que no, que no se n’ha salvat cap. I un nuc se’m posa a la gola.
La Comtessa de Dia, la gran trobairitz, de segur donaria un cop de mà i escriuria històries que els joglars recitarien pertot arreu. Llibreries, magatzems d’editorials i biblioteques municipals devorades pel fang. Tinta que s’escorre entre les pàgines, solidificada. Però, et diuen que estan bé, les amigues, que les coses materials perden valor en una situació de supervivència. I tu, aleshores et preguntes com d’efímer és tot allò que tenim, que posseïm?
L’oralitat sempre ha jugat un paper decisiu en la història de la literatura, amb la poesia trobadoresca de l’edat mitjana, fins als rogles de lectura als bars nocturns de l’actualitat. I cal també mencionar les recomanacions lectores que més força tenen: les que es diuen a cau d’orella. I les que es conten de pares a fills, d’àvies a netes, a la llar de foc durant l’hivern, o després d’un dinar de diumenge, vora la taula, o als campaments d’estiu d’adolescència on imperaven les vetlades de por amb les seues contalles esgarrifoses, aquells que sempre recordarem amb un somriure innocent.
I com són d’essencials els contacontes que perseveren en el nostre temps, que es recorren el nostre territori fent imaginar, a través dels gestos, del ritme, del color de la veu, de l’expressió de la mirada. Em referisc a aquelles persones màgiques amb les seues fórmules particulars de començament «Rondalla ve, rondalla va, si és mentida, un sac de farina; si és veritat, un sac de blat», i no deixem de banda: «Conte contat, conte acabat». A Gandia, de fet, aquest novembre s’hi ha celebrat la XII edició de la «Nit de contes», al Palau Ducal dels Borja, amb la sala plena de gom a gom; hi ha també el pòdcast «Baix la Lluna», de misteris i llegendes, i altre projectes on l’oralitat és la clau, com «Contes per la DANA, narracions orals solidàries», voluntaris i voluntàries que conten contes a la gent dels pobles afectats.
Tan imprescindible és l’oralitat, que un idioma beu, es basteix, de la gent que el parla. Hi ha qui defensa la nostra llengua, però, a l’hora de la veritat, no és capaç de dir ni tan sols: «bon dia». Una estima hipòcrita, interessada.
L’oralitat torna a ser essencial, tant, que sense aquesta no haurien perllongat tantes històries que, quan s’iniciaren, abans de ser escrites, eren paraules mogudes pel vent, nòmades de veus narradores. Cal escoltar contes, relatar-los, recitar-los, entonar-los, plorar-los, gaudir-los… i viure-ho en la nostra llengua. Els llibres s’han mullat, però tenim la vida, i ho podem contar. Contar a les noves generacions què fou allò de la DANA i, de segur, aquesta serà, una història trista de foguera amb el poble al capdavant de l’esperança.
