Aquest estiu vaig estar a l’illa d’Hidra, al mar Egeu. Segons informa la Viquipèdia, és una de les Illes Saròniques, que pertany a la perifèria de l’Àtica (Grècia). Està situada entre el golf Sarònic i el golf Argòlic, davant el golf d’Hermíona, a la part est del Peloponès, i a uns 50 km del Pireu.
És un lloc bucòlic, de cases blanques, somnolent i encalmat, com ha d’estar sempre tot a l’Egeu. Seguisc amb la Viqui: a l’època moderna va ser un dels centres de la revolta nacional grega que va portar a la independència. Les pèrdues durant la guerra van acabar amb la seua prosperitat.
El 1802 Hidra fou establerta com a seu de la flota grega al servei dels otomans. Fou enviat a l’illa George Dimas Boulgaris, un grec capità de la flota otomana. La lluita decidida de Boulgaris contra els pirates va convertir als seus habitants en hàbils mariners de guerra. A més, Boulgaris va permetre de fet un autogovern ampli. El 1821 tenia 120 vaixells de guerra, 5.400 mariners experts i 2.400 canons. Hidra es va revoltar el 16 d’abril de 1821 sota la direcció d’Antonio Ekonomou. Durant set anys els vaixells d’Hidra foren els dominadors de la mar. Les morts de la guerra, les destruccions i el canvi en les rutes comercials, van suposar la fi dels bons temps. Milers d’illencs van haver d’emigrar, la majoria a Atenes i el Pireu. La pesca d’esponges fou l’activitat principal de l’illa. A partir del 1950 va esdevindre centre turístic. I així segueix.
Als anys 70, això sí, l’illa va comptar també amb un hoste il·lustre. Això ja no ho diu la Viquipèdia però podria dir-ho. L’hoste en qüestió va ser el cantant i escriptor Leonard Cohen, que hi va viure alguns anys. Quan vaig posar els peus al territori insular vaig preguntar per Cohen. El que me’n van contar va ser un poc vague. «Vivia allà dalt de tot», em va dir la guia, i va assenyalar el capdamunt de l’illa, al fons i ben alt d’unes escales impossibles. Vaig pensar en Cohen baixant cada dia al port, escaló per escaló. Potser vivia en una caseta retirada, des d’on es contemplava el blau puríssim de la mar i on també pul·lulava Marianne, el seu gran amor d’aleshores.
Dic tot això sabent que a la nombrosa legió de seguidors del canadenc els farà –potser- gràcia. A pesar que Ferran Archilés, al seu últim dietari Ofici de moralista (Afers) em reputa de «mitòman admirable» no me’n considere gens, de mitòman. Admirable diria que tampoc: els adjectius sempre són esvarosos. Sí que he seguit Cohen –mea culpa- des que el vaig descobrir fa mil anys, quan jo era un adolescent inquiet que provava d’interpretar a la guitarra So long Marianne, Suzanne i Chelsea Hotel #2, aquell tema on explicava com Janis Joplin (segons sembla) li va fer una mamada antològica al llegendari establiment hoteler de Nova York.
Guarde uns records molt emotius dels anys en què assajava convertir-me en un cantautor improbable colpejant compulsivament les cordes d’una guitarra espanyola. De tot allò en van eixir algunes musicacions de poemes de Salvador Espriu, Miquel Peris, Joan Fuster i fins i tot Ramon Llull («Cant de Ramon») que dormien al bagul dels records fins que fa poc vaig aparaular amb Artur Álvarez, l’indòmit músic de Castelló de la Plana (indòmit: més adjectius) fer-ne un disc. Però això encara és només un projecte. Un tast el teniu ací, on Artur ha posat música a un text meu de Poema d’amor en dos temps.
Deien de Cohen que era un autèntic depressor químic, per la melancolia que informava moltes de les seues cançons. Tot això es va acabar amb l’àlbum I’m your man (1988), que s’obria amb el poderós tema First we take Manhattan i que va deixar bocabadats els qui ja l’havien etiquetat irreversiblement.
Ja amb el nou mil·lenni, vaig tindre el plaer de veure’l en directe al Festival Internacional de Benicàssim (juliol del 2008). Jo no ho sabia, però ens estàvem acomiadant. Cohen va morir en 2016 i, tanmateix, el meu interés per la seua música i la seua literatura no va decaure. Mitomania? Digueu-li com vulgueu, no cal barallar-se per les paraules…
