Xàtiva, estació del tren. Migdia. Un viatger s’acosta a la taquilla. «Dos bitllets per anar a Ontinyent», comença a dir convençut. «En español!», li criden des de l’altra banda sense deixar-lo gairebé acabar. El viatger queda en suspens. No s’ho acaba de creure. Quina part del seu missatge no ha entès l’empleada: «Dos»? «Bitllets»? «Ontinyent?» És impossible no entendre’l. Es tracta d’una altra cosa: odi lingüístic. Quan el viatger diu que no, que ell continuarà parlant valencià, l’empleada s’exalta. Braceja, vocifera. L’empleada del costat corre a ajudar-la: «Tienes que hablar en español» –ordena al viatger. És solidària. S’ho repensa i diu: «Tienes que hablar en español, porque estamos en España». L’argument deixa paralitzat el viatger. No sap què contestar. Quina serà la següent meravella argumental que escoltarà? Què pot replicar ell ara? Els parlarà de llengües oficials i cooficials? Els recordarà l’estatut d’autonomia? Els tres estatuts d’autonomia, el català, el valencià i el de les Illes? Els drets humans? L’Onu? La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries? Estaria bé portar sempre damunt el petit volum de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries que va editar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I llegir-lo íntegre davant de qualsevol agressió lingüística. Seria una resposta contundent a l’«estamosenespanya». Al capdavall, la carta és un tractat europeu i l’estat espanyol el va signar fa més de vint anys. Tanta vigència jurídica té la Carta europea com l’«estamosenespanya». O no? Què faria un agressor lingüístic si cada vegada que agredeix algú la llei l’obligués a escoltar la Carta europea i els tres estatuts d’autonomia, el català, el valencià i el balear? Hi hauria reincidents? El viatger, després de posar una reclamació, mira els empleats de Renfe que s’han reunit rere el vidre de la taquilla. Li agradaria haver-los enregistrat. Enviaria la gravació a Plataforma per la Llengua.
Però hi ha una cosa que l’inquieta, ara que s’ha parat a pensar-ho. L’hora. Si l’incident s’ha produït al migdia, això vol dir que els valencianoparlants de Xàtiva que han anat abans que ell a comprar un bitllet a la taquilla han parlat d’entrada en castellà, per si de cas. O que, submisos, han canviat de llengua al primer «noentiendo», a la primera cella arquejada, al primer nas arrufat. Ells diran que ho fan «per educació», perquè saben les dues llengües. Però és per por, evidentment. Por a les males cares, por al conflicte. Per por a l’odi.
I si cada persona desconeguda amaga un agressor? Quina probabilitat hi ha? Un 1%? Un 2%? I els agressors, no es desgasten? Si tothom els parla en valencià, continuen dient «enespanyol» i «noentiendo»? Quantes hores poden continuar dient el mateix? Quants clients pot espantar un empleat de Renfe dient «enespanyol» si seu darrere la taquilla de matinada? Vint? Vint-i-cinc? També es deuen cansar, no? Si més no, tant com nosaltres.
