Dijous Carles Puigdemont començava el matí amb aquesta declaració carregada d’ironia: «La premsa espanyola m’estalvia un munt de feina. Cada dia m’assabento del que estic negociant i del que penso, i descobreixo moltes coses que desconeixia.»
La premsa espanyola, en efecte, sembla que no ha entès res. Sembla que ni tan sols s’orienta. Es pensen que es troben davant d’una negociació normal i corrent entre partits polítics per formar govern. Es pensen que és Pedro Sánchez qui està negociant i, partint d’aquesta base, uns li elogien l’habilitat per mantenir-se aferrat al poder, mentre que els altres fa temps que el consideren un polític sense escrúpols. Però el cert és que Puigdemont ha declarat reiteradament que no negociaria amb Sánchez, sinó amb l’Estat, i que no estava disposat a posar un pedaç a un govern que naixeria mig estripat, sinó que volia un compromís històric, com mai no s’ha arribat a concretar. Perquè ¿quin sentit tindria negociar amb Sánchez unes determinades mesures i posar-les en un paper si al cap de no res el Pp, la sinistra Audiència Nacional o el sectari Tribunal Constitucional es mocarien amb el paper, com es van mocar amb l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum pels catalans? No: amb qui s’ha de negociar és amb qui mana de veritat dins l’Estat.
De fet, Puigdemont no es cansa de parlar clar. Fa a penes uns dies, quan un tribunal de l’audiència de Barcelona va condemnar a quatre anys de presó el mosso d’esquadra que li havia fet d’escorta a l’exili i el conseller d’interior que ho havia fet possible, Puigdemont va dir: «Espanya està podrida en els seus fonaments i les ordres del rei d’anar a per tots nosaltres continuen intactes.» Per tant, qui ha de negociar no és Sánchez i el punt clau no és l’amnistia. L’amnistia, en realitat, és el desig de la Moncloa i del sistema judicial espanyol, que es troben enfangats en l’espantosa contradicció jurídica d’haver indultat els líders independentistes mentre que continuen empresonant i multant els polítics que ocupaven un lloc secundari en l’administració i, fins i tot, els ciutadans que s’atreviren a protestar davant la brutalitat policial durant el referèndum d’independència.
Mentrestant, l’estructura profunda de l’Estat continua fent pressió per veure si Puigdemont es desmoralitza i es conforma amb quatre concessions. A banda dels jutges, han posat a treballar els vells polítics que han cobrat sous grassos de les empreses de gas i electricitat. L’efecte que fan les declaracions públiques dels expresidents espanyols Aznar i González és que res no pot canviar. O que si canvia res, serà per empitjorar. Però aquests gossos ja no tenen dents. Són un fantasma que s’agita per fer por. Les emissores de televisió estatals i algunes de les privades ja estan acostumant el públic a familiaritzar-se amb la idea de l’amnistia com a «mal menor». Així, diuen, «pacificarem Catalunya». Estan en plena etapa de provatures. I les provatures van bé. El Pp, encara que fa el paperot, ha entrat en el joc. Obeeix. Els han prohibit taxativament convocar de moment cap manifestació contra l’amnistia, no fos cas que esguerressin les negociacions, i han abaixat el cap i han fet cas. Més encara: el 10 de setembre passat es van fer esforços per part dels partits espanyols de dreta i d’esquerra perquè fracassessin totes les concentracions contra l’amnistia que s’havien convocat. Ni Pp ni Vox en van voler saber res. L’ingenu votant dels partits espanyols deu estar desconcertat davant d’aquesta passivitat forçada.
Puigdemont no sembla un os fàcil de rossegar. És un home que ha patit massa. Això a Madrid no ho entenen. El que sí comencen a entendre és que no el convenceran amb quatre gracietes i un grapat de caramels, i per això ja van de cul per terra. L’espectacle del Congrés les darreres setmanes ha estat inoblidable. Resulta que després de més de quaranta anys de prohibició total de l’ús del català, ara se l’han d’empassar i, a sobre, no posar cara de prunes agres quan senten la traducció pels auriculars o la llegeixen a les pantalles. Un diputat del Pp s’ha posat a parlar basc i tot. I un del Psoe el gallec. Els de Vox han fet el paper de l’espanyol que odia totes les llengües que no són l’espanyol i han abandonat la sala. El ministre d’afers exteriors, fins i tot, ha declarat davant els canals de televisió que el català té deu milions de parlants i, per tant, té dret a ser una llengua oficial a la Unió Europea. Mai abans l’Estat espanyol havia tingut una perspectiva tan generosa sobre les llengües que s’ha dedicat a marginar i perseguir –i que encara persegueix, no ens enganyem.
Naturalment, Puigdemont sap que l’Estat podria trobar unes altres alternatives. La més immediata i factible és acabar de desmuntar Vox i repetir eleccions. Ja s’ha fet algun pas en aquest sentit. El Pp guanyaria amb majoria absoluta. El Psoe, molt afeblit després de les municipals, encetaria una etapa de deu o dotze anys de purgatori. Sumar, que al capdavall està funcionant com un partit del règim, explotaria en mil bocins. I què passaria a Catalunya mantenint la repressió i la guerra bruta com fins ara? Vindrà l’extinció de tots nosaltres, que diu Felipe González?
