La filòloga clàssica nord-americana Dorothea Wender afirmava, l’any 1980, en la seua obra intitulada Roman Poetry: From the Republic to the Silver Age, que hi havia moltes maneres de dividir els professors de llengües clàssiques, però que una de les divisions més fortes entre ells era la que distingix entre hel·lenistes i llatinistes, o siga, entre els estudiosos de Grècia i els estudiosos de Roma. Els hel·lenistes, segons deia Wender, són demòcrates; els llatinistes voten els republicans. Els hel·lenistes porten els cabells més llargs, els llatinistes visten trages de tres peces. Els hel·lenistes són entusiastes de les grans idees, els llatinistes s’apassionen pels bonics detalls d’estil. Els hel·lenistes són adolescents perpetus, els llatinistes van nàixer adults. Jo també compartisc l’opinió de Wender perquè ho he pogut comprovar entre els meus companys i professors d’institut: Fernando, el meu professor de Llatí de batxillerat, era extremadament seriós i sempre anava vestit amb un trage de tres peces (pantalons, jupetí i jaqueta). El meu company de treball J.C., excel·lent llatinista, sempre acudix a les seues classes perfectament vestit i clenxinat i ja, de ben jove, era molt més assenyat i seriós del que calia esperar per a un jove de la seua edat. De fet, quan pense en l’arquetip de l’hel·lenista, em ve a la ment la imatge del professor Agustín García Calvo, amb la seua estrafolària indumentària i el seus cabells desordenats, però he de reconéixer que no podem fer extensible eixa imatge a hel·lenistes com el professor Rodríguez Adrados, ben al contrari. La meua entranyable amiga i col·lega C.G., brillant professora de llengües clàssiques ja jubilada, semblava oscil·lar entre l’atracció per la bellesa dels mites grecs i el pragmatisme de la gent del Laci.
Sembla que els grecs de l’Antiguitat eren un poble molt brillant, però d’una incompetència política supina; mentre que els romans eren, a pesar de no ser intel·lectualment tan brillants com els hel·lens, un poble molt ben dotat per a la política i l’exercici del poder. Van ser capaços de crear una immensa i duradora estructura política (l’Imperi) i van aportar al cabal cultural humà la seua més gran i prolífica creació: el dret romà.
Els nostres llatinistes més reputats, Eduard Valentí i Fiol i Miquel Dolç, encaixaven perfectament, al meu entendre, en la descripció del la professora Wender i jo estic convençut que, fins i tot, la humanitat sencera es podria dividir, grosso modo, en dos subconjunts de límits difusos i amb matisos intermitjos: els hel·lenistes abstractes i somiadors, i els pragmàtics i convencionals llatinistes.
Josep Pla fou, al meu parer, el nostre escriptor contemporani més «romà», la quintaessència de la nostra llatinitat. Tot i que no va estudiar filologia clàssica (va estudiar Dret), no es va cansar mai d’afirmar i reafirnar que el seu país, l’Empordà, era bàsicament un paisatge romà. Pla també fou una persona pragmàtica, amant de l’orde i de les qüestions d’estil (era capaç d’estar-se tot un dia buscant l’adjectiu més adequat per a un substantiu) i un pessimista impenitent pel que fa a la natura humana: si haguera estudiat llengües clàssiques, hauria sigut, sense cap mena de dubte i fent honor al seu cognom tan romà, un llatinista de cap a peus.
