Que no soc una mare moderna ho he tingut clar de sempre. Mai m’ha motivat alternar als parcs amb altres mares, m’han angoixat de manera destacada les festes d’aniversari, especialment per eixe estat d’indiferència que semblaven experimentar la resta i que les portava a exercitar una passivitat suprema envers els seus hereus davant qualsevol malifeta, que fins i tot poguera catalogar-se de temeritat.
Tampoc he desitjat mai que els meus fills foren esportistes, d’una banda, per la quantitat de llavadores amb què es traduiria aquesta pràctica, i d’altra banda, perquè no estava disposada que m’arrastraren, de racó en racó, i de competició en competició, cada cap de setmana. Per a desgràcia d’ells, altre punt no compartit amb la resta és la permissivitat en els horaris de caps de setmana. Malgrat les repetides súpliques i tècniques mil posades en pràctica per la meua filla, continue ferma en la meua postura de considerar que arribar a casa a les onze de la nit amb quinze anys ja va bé. Més quan l’oferta d’oci que pot trobar ací no va més enllà de passejar carrers. No obstat això ella continua intentant tàctiques d’escaqueig que malauradament no funcionen perquè com aquella cançó de Chenoa “cuando tú vas, yo vengo de allí”.
Podria seguir amb una llista ben llarga d’exemples que m’allunyen d’allò que suposadament entraria dins de la descripció de mare moderna, però em quedaré amb un pel qual transite actualment: les graduacions em semblen un suplici i una horterada en majúscules. També soc conscient que, per desgràcia, és una opinió no compartida per la majoria i en absolut pels docents dels centres que continuen fomentant aquests tipus d’actes sense pudor. Hui mateix hauré d’invertir part del meu matí de dissabte en comprar el modelet per a la graduació del meu fill. La cinquena graduació de la seua vida d’estudiant. Primer va ser a la guarderia, després a infantil, primària, secundària i ara batxiller. Vaja, que presumptament encara me’n quedarà alguna més. Un suplici com un altre supose, però per damunt de tot, una despesa innecessària que en el cas de les xiques es dispara considerablement.
Hem passat a celebrar el pas d’etapes com si de festivals de bellesa es tractaren. L’important no són els resultats acadèmics sinó el nivell expositiu davant la resta de la comunitat educativa arribat el moment. Un despropòsit que sembla no tenir límit i al qual ningú està disposat a posar fre. Així les coses, realment no sé què em resulta més preocupant, si el fet que els pares i mares consideren importants i emotius aquests tipus d’actes, o el fet que els centre educatius contribuïsquen a normalitzar una situació com aquesta.
No li reste importància tampoc al cine que també ha posat el seu granet d’arena i ens ha fet creure que els models dels altres sempre eren més atractius que els nostres. Però, precisament perquè ens ha mostrat una altra realitat, hauríem d’envejar i tractar d’imitar altres coses. Però no, no envegem aquells centres educatius amb unes instal·lacions i una oferta acadèmica sense fi, ni l’esforç dels estudiants per aconseguir expedients acadèmics brillants, ni les propostes que fomenten l’esperit crític dels estudiants, ni la formació del professorat per atendre correctament les diverses necessitats de l’alumnat… Sols sembla que s’envege la coentor i posar en valor la imatge en lloc de l’esforç o la intel·ligència. No sé, igual els centres educatius haurien de fer-s’ho mirar. Però ja dic, eixa és una opinió d’una mare que s’allunya de la mostra. Hem entrat en una espiral sense sentit i ens oblidem que les autèntiques celebracions no requereixen de tanta parafernàlia importada. En fi, a mi convideu-me a una torrada, a una calçotada, a un vermut… però les graduacions, si podem abolir-les, molt millor.
