El primer de maig de 1967 vaig participar a la primera manifestació obrera que es produïa a la ciutat de València en plena dictadura franquista. Noves generacions s’incorporaven a la lluita per aconseguir millores socials i la llibertat sindical, i aquesta manifestació va implicar eixir del silenci expressant els desitjos compartits per una part important de la societat. Com ens ha recordat la presentació d’accions davant dels tribunals per víctimes de la repressió, aquell esclat de protesta va originar un dur colp, ja que prop d’una vintena de persones vàrem ser empresonades amb una particularitat, cinc d’elles van estar doblement jutjades i castigades, perquè van ser acusades d’agressió a la força armada i alhora, com a la resta de processats, per manifestació il·lícita. Això es va traduir en dos judicis, un al Tribunal d’Ordre Públic i un altre al Consell de Guerra, aquest darrer per a cinc acusats. Aquestes detencions van estar igualment acompanyades de sancions governatives en forma de multa econòmica i de forts maltractaments a la comissaria.
La quasi totalitat de les detencions es produïren durant la manifestació o en moments posteriors, com va ser el meu cas. Jo hi vaig acudir amb altres companys valencianistes fusterians i, com que continuava tenint contactes amb la premsa internacional, vaig seguir els fets i durant la vesprada vaig informar a diverses agències de notícies de l’exterior, fent esment de com la manifestació pacífica va ser brutalment dissolta a colps de porra. Per eixa causa, em detingueren a ma casa a les cinc de la matinada. Aleshores em van incomunicar i el tercer dia em passaren a la cel·la on hi eren la resta d’empresonats. Abans passí pel fotògraf, que em va preguntar: «¿Como siendo tan valencianista se ha sumado a la masa obrera?» La resposta fou: «Por eso mismo». Quan entrí a la cel·la, vaig veure la gent apallissada, amb hematomes i lesions per tot el cos. La policia havia descarregat tota la ràbia sobre els companys amb més que brutalitat.
Ara, 55 anys més tard, es demana justícia, que els tribunals reparen el dany causat a les víctimes, condemnant els responsables, estiguen vius o no, restablint la veritat, reparant moralment i efectivament el dany causat. És una qüestió de justícia, per això es demana que els tribunals practiquen actuacions. No ignore que els tribunals espanyols no estan per la tasca. Així i tot, té sentit aquesta exigència de reparació i, si cal fer reformes legals, no ha d’haver-hi dubtes ni vacil·lacions.
Aquesta experiència canviaria la meua perspectiva de vida, ja que jo, amb vint i cinc anys i el títol d’advocat, havia decidit seguir un camí diferent del d’exercir com a tal, treballant com a administratiu en una constructora i, això sí, mantenint una activitat política. El cas és que les setmanes passades a la Model, junt amb els companys, serviren entre altres coses per anar canviant de perspectiva, tant pel que fa al compromís polític com professional. Tan aviat em trobí al carrer, en llibertat condicional, vaig treure el títol que era a la secretaria de la facultat i vaig crear un despatx laboralista, dedicat a auxiliar els treballadors, defensant-los davant els tribunals laborals i també al TOP (Tribunal d’Ordre Públic).
