¿Qui no s’ha deixat anar mai i ha relliscat a tota velocitat pels braços i les cames del gegant del parc Gulliver ? ¿Qui no s’ha esquinçat alguna vegada un pantaló o s’ha raspat el colze tirant-se pels seus tobogans? Són ja trenta-cinc anys. Més de tres dècades d’un gegant de cartró-pedra que com millor es copsa és des del cel, amb una vista aèria, però com més es gaudeix és des de terra: explorant-lo, pujant-hi i baixant, deixant-se dur i relliscant per ell. Perquè si hi ha una paraula o sensació que em ve al cap cada volta que baixe als jardins del riu és vida i diversió.
Ho conta i retratat magníficament Aitana Guia en La rebel·lió dels vianants. El Jardí del riu Túria al centre d’una nova València: “No hi havia al món dos rius com nosaltres. Tots dos parc. Cap de nosaltres riu. Bo, un sí, però no. Un que sí que ho serà, però amb ajuda. Aquesta podria ser l’endevinalla del riu Túria al seu pas per València. És riu? No i sí. És parc? Sí i no”. Ho és tot: és jardí avui, un parc longitudinal sense parió, i és riu en la memòria, en la memòria de vegades tràgica dels valencians. Però a més, és Gulliver.
Des de fa més de tres dècades, aquest parc i tobogan immens en honor de l’obra de Jonathan Swift, Els viatges de Gulliver, ens ha vist créixer i ha estat diversió de diverses generacions. Aquest gegant de la literatura, parc i escultura alhora, ha estat i és la diversió de molts menuts i de no tan menuts. Tots ells el visiten durant al llarga de l’any, tret d’alguns dies en què la calor extrema li dona vacances al gegant Gulliver. Avui —després d’una rehabilitació que costà un milió d’euros i el tingué tancat durant un temps— llueix de nou, com si fos el primer dia, en el seu 35è aniversari.
Aquest aniversari i l’estima popular que l’envolta, han estat el motiu per a tornar la vista enrere i recordar com i per què li va créixer un gegant al Jardí del Túria. És el tema de la mostra que ha organitzat el Col·legi d’Arquitectes de València, i que es podrà visitar a la seu del Col·legi fins al 29 de novembre. Una passejada pel nostre passat més recent on es pot veure el procés de creació del parc, un espai a l’aire lliure que ha acompanyat la infància de molts valencians, icona urbana que combina arquitectura, art i joc.
El Gulliver és un dels parcs més icònics de la ciutat de València i estic segura que molts lectors el recordaran, no només per haver-lo explorat ells mateixos, o per haver-hi dut els fills o els nets, sinó perquè quan tornen a València d’algun viatge en avió l’albirem des del cel. Veuen la seua silueta i, amb sort, distingeixen els colors i els contrastos de formes que el gegant dibuixa allà baix, envoltat de verd.
I com que cada dia arriben més vols i més turistes a València, amb els anys el Gulliver ha esdevingut també una atracció per als visitants de la ciutat. Famílies que hi duen els seus fills amb il·lusió. Van a passar un matí o tot un dia al Jardí del Túria, a passejar-hi a peu o en bicicleta, a esvarar pels tobogans del gegant, i a fer-hi un pícnic. És barat, bonic i inoblidable.
Doncs sí, el Gulliver és un parc emblemàtic i no sols per als que són xiquets avui, sinó també per als que ho foren un dia i potser encara malden per créixer. Potser és per això que Rafael Ribera, arquitecte i creador del parc, veu aquest espai com “un símbol de la ciutat”, però també “un símbol del joc i de la diversió perquè no té instruccions ni té edat”. I ja sabeu, el plaer de la llibertat és immens i s’encomana!
Esbossos, maquetes, tot un fons documental on hi ha la gràcia i l’enginy del treball fet per un equip de tres creadors, artífexs del Gulliver: Rafael Ribera, Manolo Martín, artista faller, i l’il·lustrador Sento Llobell. Tots tres van dur endavant un projecte agosarat: el repte d’imaginar un espai que responguera als anhels aventurers dels més menuts.
Rafael Ribera recorda aquell moment en què tenia la idea al cap, però li faltava saber qui s’atreviria a dur-la a la pràctica: “Quan ja tenia una idea, vaig dir-me: ‘i ara qui fa açò?’ I en aquell moment va pensar en un artista faller, perquè són “professionals que estan acostumats a treballar en l’escala”, comenta. I després va aparèixer el tercer artífex, Sento Llobell, que de seguida es va engrescar en el projecte. Tots tres tenien el convenciment que calia crear espais públics diferents, i així ho van fer.
Trenta-cinc anys després, el Parc Gulliver és un emblema, un símbol de la ciutat, lligat al seu pulmó, el Jardí del Túria. Sense dubte, València, no seria la mateixa sense ells. Seria grisa, monòtona, avorrida. Per sort, podem esvarar pels braços, per las cames i pels cabells de Gulliver.
Escriu Aitana Guia en La rebel·lió dels vianants que “el riu és un espai que ens ajuda a retrobar-nos i a gaudir del present, del ballet que hi ha enfront dels nostres ulls a cada racó d’aquest parc màgic”. I no li falta raó, només és qüestió de tenir un lloc lliure de bombardejos publicitaris i productius i temps per deixar-s’hi anar. Segurament, com Guia explica, és per això que: “hem acabat amb un parc sense guió, gràcies al fet que, en un principi, no hi havia diners per a fer-lo tot d’una i les associacions veïnals exigien un altre tipus de jardí, on es pogués seure i fer moltes activitats […] I això està molt bé perquè obliga les persones que l’utilitzen a ser-ne guionistes”.
Amb cada vegada més bancs i més arbres, amb un carril bici, amb una pista per a corredors, amb lavabos grans i moderns, amb un tobogan llegendari, aquesta catifa verda plena de diversió i racons bonics ens ajuda a viure a la ciutat més humanament, perquè és un paradís verd, un guió obert que està per acabar i on els ciutadans hem tingut i volem seguir tenint vot i part. Per molts anys, Gulliver!
