Una de les modes culturals que va imposant-se és la de la cancel·lació. S’entén per aquest terme la desqualifiació general d’un creador si aquest no ha complit determinats estàndards en la seua vida privada. A Picasso, per exemple, el volen cancel·lar –baixar-lo del pòdium de millor pintor del segle XX- per la manera amb què va tractar les seues parelles. Sembla que no va ser tan delicat com calia, o això diuen. Sincerament, a mi tot això em sembla una estupidesa com una casa: què m’importa a mi la vida privada de Picasso? A mi el que em torna boig és la seua pintura. I ja està.
En general, el punt d’ebullició del debat consisteix en el següent dilema: un assassí, o un exhibicionista o un lladre pot ser, alhora, un gran artista? Com la resposta és sí, cada lector haurà de decidir si vol o és capaç de separar la vida personal de la vida pública i, per tant, poder fruir d’una obra independentment de les qualitats privades del seu autor o autora.
Tot això ve al cas perquè l’editorial Proa acaba d’editar Guerra, una de les novel·les perdudes de Louis-Ferdinand Céline. Céline ha sigut, des de fa molts anys, un candidat perfecte per a aplicar-hi la cultura de la cancel·lació. Va ser un antisemita recalcitrant i va col·laborar amb els nazis a la França ocupada. Per tot això va rebre el seu càstig penal després del 45, però la pregunta seria: mereix que el llegim i que dediquem tanta atenció als seus inèdits? Es pot ser nazi i, al mateix temps, un gran escriptor?
Com la resposta a la segona pregunta continua sent que sí, vostés em diran què fem. Personalment, recorde encara amb una emoció agraïda la lectura de la seua obra mestra, Viatge al fons de la nit (Voyage au bout de la nuit). La vaig comprar a finals dels 80 a la llibreria Faristol de Castelló. L’havia editat Edhasa en traducció d’Estanislau Vidal-Folch. És un llibre meravellós i sorprenent. Sabia perfectament quina mena d’ideologia tenia el seu autor, però allò no tenia res a veure amb les troballes literàries del volum, així que el vaig llegir amb la consciència molt tranquil·la. Precisament en la Col·lecció Clàssics & Moderns d’Edhasa s’havien publicat també títols que recorde amb immens plaer, com ara Lolita, de Nabokov, o Esperant els bàrbars, de Coetzee.
Ara que tots –i totes!- se l’agafen amb paper de fumar, no sé si Lolita, per exemple, podria editar-se impunement. En una de les seues edicions anglosaxones se la promocionava, en portada, amb la següent frase: «L’única història d’amor convincent del segle» (sic). Perquè el llibre de Nabokov, en efecte, és, abans que cap altra cosa, una love story, a diferents nivells. Com diu el narrador al pròleg, fonamentalment es tracta d’una història d’amor de l’autor amb la llengua anglesa, que va haver d’aprendre a l’exili.
Però si l’amor és el centre de la cosmovisió de Nabokov, en Céline aquest punt està representat per l’horror. «Ets verge de l’Horror com n’ets de la voluptat», diu el narrador de Viatge al fons de la nit a les primeres pàgines. I això explica també un manuscrit com el de Guerra, que és fonamentalment una divagació a l’entorn de les vivències de Céline a la Primera Guerra Mundial, meritòriament traduïdes per Joan-Lluís Lluís.
L’amor, l’horror –potser la voluptat. Els éssers humans privilegiats que són capaços de dir coses noves sobre aquestes emocions bàsiques, que indaguen en la natura de la peripècia cordial amb solvència i originalitat mereixen el nostre aplaudiment. I si, en lloc d’aplaudir, destaquem que aquesta gent va defraudar Hisenda o no donaven almoina als captaires estem provocant una contorsió moral que no té el menor sentit.
Jo vull sentir la novena simfonia de Beethoven sense saber si el seu autor era misogin o cropofílic. És més, em resulta totalment indiferent si va ser misogin o cropofílic. Hi tinc dret?
