Aquests dies corren per València unes activistes i comunicadores comunitàries guatemalenques anomenades Vanesa Ordóñez i Lucía Ixchiu. El seu nom no els sonarà, jo tampoc les coneixia, i el més probable és que tampoc us sone res del que està passant al seu país ara mateix.
Dijous passat elles mateixes ho van explicar en una xicoteta i informal trobada amb altres llatinoamericans residents al nostre país, així com persones solidàries i interessades, al bar Kaf Kafé de Benimaclet. En total no seríem més d’una vintena de persones.
Ordóñez i Ixchiu van explicar com Guatemala viu una crisi permanent des del 2017, quan el país va patir un colp d’estat judicial, ja que la cúpula del poder judicial va negar-se a deixar el càrrec una volta acabat el mandat. Des de llavors les protestes han anat i tornat amb diferent intensitat, però finalment la resposta ha acabat agarrant un camí electoral. Un partit polític progressista, anomenat Semilla, guanyaria les eleccions el juliol passat amb més del 60% dels vots. Llavors, aquesta mateixa cúpula judicial que porta en el càrrec de forma caducada 6 anys va decidir anul·lar el resultat electoral i retirar les actes als càrrecs electes del partit. Encara que açò és un resum molt bàsic i la situació té les seues complicacions i particularitats.
Des de llavors, la repressió s’ha multiplicat i ja es compten nombrosos presos i morts, a més d’un centenar d’exiliats, entre elles Ordóñez i Ixchiu, que han vingut convidades pel Programa valencià de Programa Valencià de Protecció Temporal a persones Defensores dels Drets Humans, amb la intenció d’explicar que està passant al seu país.
La bona notícia és que el poble guatemalenc, i especialment les comunitats indígenes, no s’han rendit. Des de fa cinc setmanes el país es troba en una aturada nacional que es pretén fer durar, almenys, fins al 14 de gener, data en què el candidat de Semilla, Bernardo Arévalo, hauria de prendre possessió de la presidència, si és que aquest fet s’acaba donant.
Deixant de banda que algunes situacions puguen no sonar tan llunyanes –cúpules judicials caducades, resultats electorals legítims sota sospita, etc.- la situació de Guatemala que van explicar ambdues activistes va ser la d’un país on l’estructura colonial s’ha mantingut intacta, i on l’oligarquia blanca de sempre, no soles continua manant, sinó que en els darrers anys s’ha vist infiltrada pel crim organitzat, posant el país al caire de l’abisme, no només institucional, sinó també econòmic i social.
Comunicació popular
La cobertura informativa dels grans mitjans d’allí recordaria també la que es pateix ací –fins i tot, podríem dir que és mateixa, veient la curiosa preocupació per la democràcia a Amèrica Llatina de la premsa espanyola– i les solucions tampoc difereixen tant. «Vaig decidir començar a militar en la comunicació després d’una matança que hi va haver al meu poble. Algú havia d’explicar-ho», deia Lucía Ixchiu. La seua és una aposta pel periodisme «indígena i comunitari» que puga «disputar el relat hegemònic». Un periodisme «descolonitzador» amb «voluntat de mobilitzar» i on «el que passa als pobles no estiga mediatitzat per agents externs». «Som poble comunicant-nos a nosaltres mateixos», va concloure.
Llavors, potser que els grans mitjans no informen de Guatemala no és tan negatiu. Segur que el que dirien tampoc en serviria. I, a més, sempre tindrem les xarxes des de baix que els pobles indígenes de banda i banda del mar anem teixint amb paciència i resiliència.
