Amb el 9 d’Octubre s’inaugura formalment el curs polític valencià: és el dia de la commemoració de l’entrada de Jaume I a València, i, en fi, també el de l’enquesta d’un conegut diari més provincial que valencià que ofereix una instantània de l’estat d’ànim polític.
En qualsevol cas, tothom és conscient que el curs polític valencià està marcat per una data: la de les eleccions autonòmiques i locals de maig de l’any vinent. Novament, igual com aviat farà quatre anys, el resultat es decidirà per uns pocs milers de vots. Per tant, una lleugera variació de les tendències, un element ara no previst ni previsible, pot fer que la balança es decante cap a una banda o cap a l’altra.
No es tracta només, però, d’una batalla electoral, sinó d’una lluita per l’hegemonia social i cultural, la que marca els valors dominants, «l’esperit dels temps» o els marcs mentals.
Per adonar-se de la dimensió de la batalla, cal un poc de perspectiva, fer un ràpid cop d’ull al nostre context internacional: a Europa les esquerres pateixen una llarga crisi (bé està això de Melenchon, però amb el seu digníssim percentatge, sense possibilitats d’aliances de pes, pot ser el representant de l’oposició eterna que mai no governe i, per tant, que mai no transforme… i és l’esquerra que millor cara fa…), mentre que la dreta conservadora tradicional pràcticament ha estat substituïda per l’extrema dreta (bé directament, per la substitució d’uns partits per uns altres, com a Itàlia, bé indirectament, per l’assumpció de postulats extrems per part dels partits dits conservadors, com han fet els tories amb el Brexit o els republicans amb Trump). I cal també completar aquesta mirada amb una altra que se centre en el context estatal, amb el ressorgiment del bipartidisme espanyol (unificat en la seua concepció jacobina i de la «qüestió territorial»), un Podemos que retorna a les xifres de la IU d’Anguita i un Vox que fa d’amenaça electoral en resposta a temptacions d’Espanyes plurals (això sí que és un unicorn que mai no ha vist ningú!).
En aquest context, el País Valencià (junt amb Catalunya i també les Illes) som una excepció. Un dic de contenció. Un contraexemple positiu. La constatació que hi ha altres possibilitats. Amb limitacions i contradiccions, marcades pel fet que el partit majoritari mai no deixa de ser una obedient sucursal de la central madrilenya, o que els partits de la «nova política» pateixen una creixent endogàmia, la que caracteritza els professionals de la política (molts dels quals mai no han fet vida laboral fora d’ella), i una creixent impermeabilització social (que dificulta la relació amb «el món exterior» i la comprensió i l’empatia amb el que passa «allà fora»).
Amb tot, el País Valencià representa un contramodel, en bona part gràcies a la seua societat (no ho oblidem: si hi ha uns vots és perquè hi ha uns votants que actuen d’acord amb valors, una «societat» diferent de la que vota altres coses).
En aquest context, la responsabilitat de «la societat activa» és, entenc, primer, preservar la diferència valenciana; segon, procurar fer-ho amb un equilibri de forces més favorable a les veus estrictament del país, això és, no subordinades a centrals madrilenyes; i, tercer, introduir elements de renovació en l’endogàmia creixent.
Hem de guanyar sobiranies: valors i poders de decisió en clau de país i de progrés. En tots els àmbits, començant per l’estrictament nacional i territorial. I fer del País Valencià un contraexemple positiu amb més força encara, en el context d’una batalla de valors i idees que té, però, víctimes molt reals a molts països: les dones que veuen perillar el seu dret a l’avortament, les minories que veuen retallat el seu dret al vot, els immigrants que no troben una acollida humana, els treballadors i treballadores que no arriben a final de mes o no poden pagar el lloguer, els pobles amb llengua i cultura pròpies però sense un estat que les defense, els sectors productius sotmesos a la dictadura de les distribuïdores… La llista és llarga.
Podem guanyar la batalla, al País Valencià. I hem de fer-ho, pel nostre propi interès i per donar exemple als que en altres parts del continent lluiten en la mateixa batalla. Comença, per tant, un curs interessant.
