Ara mateix, la lluita social més rellevant que es dóna a l’estat espanyol és la dels llauradors i no crec que aquesta afirmació siga rebatible. Motius per a rebel·lar-se en tenen de sobra –i en alguns punts podrien coincidir amb el precariat urbà, però deixem açò per a un altre article- i encara que algunes de les seues reivindicacions siguen contradictòries o xoquen amb altres col·lectius, faríem bé d’escoltar-los. Bé, escoltar-los i donar-los suport.
És exasperant veure com bona part de l’esquerra urbana –l’única esquerra possible a hores d’ara, pel que pareix- mira per sobre el muscle, entre la indiferència i la desconfiança, la lluita del món rural. Desacreditada com a «pantalla de l’extrema dreta», «empresaris que exploten temporers», «caçadors» o «destructors del medi ambient que ens volen enverinar amb els seus pesticides», s’intenta encapsular una realitat complexa en quatre tòpics i lemes. I és curiós com alguns dels profetes del rebuig a les identitats acaba convertint la seua condició d’assalariat urbà en una identitat tan o més parcial, excloent i limitada com allò que suposadament fan les altres identitats.
Però quina és l’alternativa? Simplement pensar que no necessitem el camp per al canvi social? Total són quatre gats i guanyant les ciutats ja farem? Què podem fer la transició eco-social sense el territori? Què si no hi ha llauradors ja importarem el menjar de l’altra punta del món?
El curt-terminisme i la voluntat de certs opinadors i analistes de l’esquerra de forçar la realitat perquè tot quadre en els seues esquemes em segueix meravellant després de 30 anys de militància a tot tipus de moviments socials. Al final, el que importa no és teixir aliances, aglutinar sectors diversos, anar creant una hegemonia social… no, el que pareix que importa és que l’article seguisca la doctrina i un bon zasca a tuiter que siga graciós. Tenir la raó encara que siga a costa de poder guanyar algun dia.
Contradiccions per a tothom
Perquè al final, contradiccions en tenim tots, però pel que siga n’hi ha que ens molesten més que altres. I les nostres acostumen a ser les més perdonables. De veres que la indiferència/oposició a les reivindicacions rurals és una qüestió de coherència? Quan els miners de les comarques del carbó d’Astúries i Lleó van revoltar-se contra el tancament dels pous, poca gent de l’esquerra urbana va eixir dient que mira, que ja tocava que tancaren aquelles mines tan contaminants. O quan els taxistes van aturar-se contra la competència deslleial d’Uber, van ser poques les veus que van demanar-se quants empresaris hi havia entre els vaguistes i com tractaven els treballadors? I és normal, no era el moment ni la forma, com tampoc ho és ara amb els agricultors.
I ja per no parlar del tema de l’extrema dreta, que va ocupant els espais que l’esquerra abandona voluntàriament i sense motiu aparent, i que, amb tot, ha estat expulsada de la majoria de plataformes locals de defensa dels llauradors.
La revolta llauradora n’ha tingut prou en unes setmanes per fer-li veure les costures a la suposada transició ecològica de la Unió Europea. Davant la doble reivindicació de «permetre pesticides» i «evitar l’entrada de productes amb pesticides de tercers països» –una contradicció que no s’aguanta per enlloc, ni per motius ambientals, ni de salut ni molt menys per a la rendibilitat de les explotacions europees-, els ultraliberals que gestionen la UE no han dubtat ni un segon en quina de les dues cedir.
Només que siga per açò, per destapar la mentida de l’Europa sostenible i turbocapitalista que intenten vendre’ns, a mi ja em sembla que els llauradors ens han fet un favor a tots.
