En un estadi de futbol s’uneix gent de tota classe per donar suport el seu equip preferit i celebrar els seus gols. Les persones trien ser d’un equip per proximitat geogràfica, pels valors que transmet o per tradició familiar, entre altres qüestions. Però, què passa quan juga Espanya?
No tots ens sentim còmodes amb la definició del que significa “ser espanyol o espanyola”, i encara així, ens veiem amb la responsabilitat d’animar “La Roja” en qualsevol de les competicions en què participa. Cadascú és responsable del que fa. En el meu cas, puc voler que guanye la Selecció i, al mateix temps, no lluir cap bandera i estar tranquil·la veient el partit. Ja patisc prou veient els partits del Llevant.
El dilema és plantejable quan entra el context polític de què significa donar suport a 11 jugadors espanyols davant altres països. Si marca Álvaro Morata potser no ho celebre, però si el gol cau als peus de Nico Williams, cal fer bandera de la seua història, i això pot servir més que traure l’espanyola per celebrar-ho.
Quan parlem de futbol femení, tot canvia. El feminisme entra com un gol en el descompte, encara que portem tot el partit reivindicant-lo.
El 2023, Espanya es va proclamar campiona del món guanyant contra Anglaterra, sent aquesta la primera vegada que la selecció femenina aconseguia aquest trofeu. Un any després, guanyaren la UEFA Nations League jugant la final contra França. Malgrat la derrota en la final de l’Eurocopa contra Anglaterra fa només uns dies, les xiques de la Selecció espanyola han sabut liderar una lluita des del món del futbol.
Un xicotet incís, perquè cal recordar el cas tan injust que ha patit Jennifer Hermoso: després d’haver sigut víctima d’una agressió per part de Rubiales, ho ha estat també sent desconvocada per Montse Tomé, l’entrenadora actual.
No podem oblidar que els èxits que han aconseguit han servit perquè les noves generacions de xiquetes, i també xiquets, es fixen en el que significa jugar a futbol. Més enllà de guanyar diners, fama i tindre molts seguidors a les xarxes socials, han sabut reivindicar els drets LGTBIQ+ i la presència de dones en un esport masculinitzat. Això també mostra l’esportivitat sana que hi ha en aquest esport.
Quan el futbol femení començava a tindre importància, i crec que encara ara ho he sentit, es deia això de: “Té igual qui guanye, al final guanya el futbol femení”. Estic d’acord, i no. Si guanya el futbol femení, estàs llevant mèrit a les jugadores que han fet el partit lluitant cada pilota. Perquè no importa si s’esforcen o no, guanya el fet d’estar jugant eixe partit. Per una altra part, entenc que la frase tinga importància per tot el que ha costat que tinguen la mateixa visibilitat que els homes. Així i tot, si volem normalitzar-ho, s’ha de tractar igual que al futbol masculí.
Finalment, m’agradaria aclarir que no em sent espanyola, ni tampoc pense fer bandera de la meua valencianitat, perquè les lluites van més enllà de la pàtria, encara que aquestes s’intenten aconseguir des del món del futbol.
