Sent pel senyor Vicent Olmos, de Catarroja, una admiració extraordinàriament profunda. Des que va crear l’editorial Afers, en 1984, hi ha dut a terme una tasca minuciosa de publicació de bona cosa de long-sellers en la nostra llengua. D’alguna manera, ha suplit una activitat que se suposaria més pròpia d’una institució pública, però aquest país és així: les coses essencials s’han de fer des del sector privat, mentre el sector públic es dedica a «sus labores». Contraexemple: la tasca que ha dut a terme Vicent Flor al Magnànim fins ara mateix. No podia deixar de dir-ho.
No m’estiraré massa a lloar la biografia d’Olmos, tanmateix. Com em deu una paella (i un arròs a la vora de l’Albufera no es pot negligir ni passar per alt), simplement diré que m’he alegrat molt quan les últimes fornades de la col·lecció Literatures s’han dedicat a dietaris i llibres d’aforismes. Ell sí que sap com fer-me feliç! (però fins i tot les persones felices, Vicent, necessitem un bon dinar de tant en tant –o precisament per això és que som felices!).
Fa poc m’han arribat els dos últims exemples del que glosse: el recull d’aforismes Estelles sota les ungles, de Josep J. Conill i el recull de proses literàries L’encantador de serps, de Josep Ballester. Amb permís del lector, en parlaré una mica.
La literatura apodíctica m’agrada especialment. En soc lector i creador, per això puc dir amb coneixement de causa que probablement és un dels gèneres literaris on és més dificultós quedar raonablement satisfet. Un bon aforisme no ha de tindre més d’una o dues frases. Ha de ser un colp de puny, una ràfega, un llamp. I ha de deixar el lector estabornit, ullprés i meravellat. No hi ha cap altre camí: triomfar o morir. És per tot això que molt pocs escriptors s’atreveixen a dedicar-se a l’àmbit de la sentència –i, en contrapartida, els seus lectors cabrien perfectament en un autobús de línia.
Josep J. Conill és probablement l’aforista més profund en llengua catalana, i un dels més feréstecs. Trafica amb dinamita i ho sap. Les seues màximes ixen a raig, com una metralladora, amb un peu en la filosofia i un altre en la poesia. Ell es considera un sociòleg (o, en el seu idiolecte, un «desil·lusionista»), però el que fa és una mena d’assagisme de la crueltat (un poc com el teatre que preconitzava Antonin Artaud: «Potser el món és un gran teatre, però l’obra que s’hi representa no passa de ser una vulgar estafa piramidal», diu Conill).
Hi ha molt bones frases en Estelles sota les ungles. Però no hi vull ser prolix. Faré cas al mateix Conill: «Observa amb pànic la difusió d’un creixent esperit gremial entre els autors d’aforismes, similar en molts sentits al dels poetes, que amenaça de provocar la ruïna del gènere a força de complicitats i elogis recíprocs. L’autor d’aforismes no pot esdevenir còmplice ni dels seus mots –no diré ja dels d’un altre».
Per a conjurar el perill de reciporcitat (la «fraternitat porcina» (sic) dels minoritaris), és millor callar. Llegiu Conill, i gaudiu d’«aquesta ridícula modalitat de grandesa en sabatilles».
Josep Ballester no està dotat per a la sentència (fer un bon aforisme, això crec que ja ho he deixat clar, és extraordinàriament difícil), però a canvi és un erudit formidable. La seua perquisició literària es passeja amb interés per les pàgines de Nabokov, Henry James, les germanes Brontë, Josep Palàcios, Josep Maria de Sagarra, Rabelais, Simenon, Fuster, Malcolm Lowry… Ballester ens ha proporcionat, al llarg dels anys, lectures memorables, com ara el poemari Tatuatges o la novel·la El col·leccionista de fades, una superba exploració de l’ànima secreta d’un pederasta especular molt cèlebre.
L’encantador de serps és un petit tractat de literatura universal on l’autor aspira a una màxima dignitat: que els seus textos pogueren arribar a ser considerats «tebeos per a intel·lectuals», en el sentit que va donar a aquesta expressió Joan Fuster.
I amb aquestes cosetes el senyor Olmos ens va entretenint. Però la paella…
