Ens fem una idea d’on vivim, i per extensió de qui som, a través d’allò que veiem i sentim, però també per la informació que rebem d’altres. Així, anem dibuixant mentalment cercles concèntrics -el barri, el poble, la comarca, la província, la comunitat autònoma, l’estat…- i, evidentment, a major ampliació del zoom disminueix la qualitat de la percepció. Però la mirada propera ens deixa veure els detalls, i els detalls són importants.
Vos propose observar un d’aquells primers cercles: el Gran Alacant. Es tracta d’un conjunt d’urbanitzacions ubicades al cap de Santa Pola, que ben bé podrien ser la metàfora o el presagi d’allò que, sembla, ja hem començat a ser: un poble líquid, o en procés de liquidació segons els més pessimistes. Gran Alacant vindria a ser, com diuen els americans, un lloc «sense caràcter» o, per a nosaltres, un lloc sense història. I tothom necessita una història, encara que siga inventada, com la que proposa la immobiliària Alegria Real State a la seua web: «La historia de Gran Alacant se remonta a un simple pueblo de pescadores, que gradualmente se convirtió en una moderna urbanización». Res més lluny de la realitat: Gran Alacant és un conjunt d’urbanitzacions, unes 40, ubicades al cap de Santa Pola, entre la serra i la platja del Carabassí. Era un paratge natural esplèndidament conservat fins la inauguració l’any 1984 de la primera urbanització, el nom de la qual és el de l’actual conjunt. No podem dir tampoc que el municipi a qui pertany, Santa Pola, l’antic Portus Il·licitanus romà, siga un poble pintoresc, encara que és una ciutat plena d’història, amb un patrimoni de gran valor, incloent el Parc Natural de les Salines, i un dels tres ports valencians de major facturació de pesca, juntament amb Torrevella i Castelló de la Plana. Però, ara i adés, es tracta de vendre cases, no?
Actualment Gran Alacant reuneix unes 40 urbanitzacions, algunes d’elles com és el cas d‘Altomar I i II de 1.208 unitats o Monte y Mar amb 1.776. En total, uns 12.000 veïns censats, dels quals un 20% estrangers de múltiples nacionalitats, amb majoria del Regne Unit. Però la població real pot superar ben bé els 20.000 habitants estables, ja que molts d’ells, jubilats, no s’han donat d’alta al padró municipal de Santa Pola. Sumeu, a l’estiu, el contingent que ve a fer vacances.
D’eixes 40 urbanitzacions, només l’originària porta el nom en valencià, la resta du noms molt eloqüents, com Don Pueblo, Costa Hispania, Shuker by Nara o Santana Wellness Resort. Aquest allau de construccions i de població compta amb vàries àrees comercials, especialment actives a l’estiu, i també amb una escola d’Infantil i Primària -i una altra en construcció-, un institut de Secundària en instal·lacions provisionals, un poliesportiu, un consultori mèdic, una biblioteca i una oficina de correus. Serveis públics comunitaris justets i en precari. Una vegada fet el negoci, que és la venda de cases (amb la corresponent plusvàlua de la requalificació de sòl), Ajuntaments i Generalitat han de fer-se càrrec dels serveis públics, ai! La història es repeteix a les àrees costaneres una vegada i una altra. El negoci està servit, requalificació i edificació, tot en un pack. Dotacions i serveis ja els pagarem els valencians amb els nostres impostos.
Afinem la mirada un poc més insistent. A l’Institut Gran Alacant treballa un professorat entusiasta, que utilitza el valencià amb correcció i interès, i que intenta educar un alumnat divers -que pot arribar en qualsevol moment del curs- que parla en múltiples llengües -suec, rus, anglés, àrab, francés, ucraïnés…- i que, òbviament, s’entenen entre ells en castellà. Però la feina dels mestres per ensenyar-los la llengua de Santa Pola, tant a l’escola Vicenta Ruso o a l’IES Gran Alacant, no és irrellevant. En done fe. En una visita, durant més d’una hora els joves escolten, pregunten i dialoguen amb mi en valencià. No veig cap manca d’interès ni de respecte en la seua actitud. La convivència lingüística no els senta malament, pense. Una altra cosa és quan més tard, en una cafeteria propera, una jove cambrera de bandereta a la monyica, s’indigna quan li demanem un cafè amb llet, amb traducció inclosa, i ens amolla allò que ella no està obligada a entendre’ns, que és espanyola i estem a Espanya, etc, etc. Desconeixem la seua reacció davant un coffee with milk, please, però la podem suposar (submisa)… És flor del temps, la mala educació i la intolerància que destil·la el supremacisme existent. Presentem queixa, i seguim avant.
M’acomiade de Gran Alacant, amb la promesa de tornar a l’institut, amb una certa nostàlgia per aquella serra, els aiguamolls i les cales verges que jo trepitjava de jove. No podem desfer el present. En tot cas, sí intentar millorar-lo. Gran Alacant no és cap poble pintoresc, és una àrea residencial com tantes altres que proliferen al sud, això sí, amb unes de les millors vistes des de la serra al Mediterrani i amb una població heterogènia liquant-se, que és just el contrari de la solidesa que donen les arrels per poder defensar els genuïns interessos -econòmics, mediambientals, o culturals-.
És Gran Alacant paradigma dels nous temps? Potser, però entre els més joves vaig copsar les ganes de saber, les ganes de ser alguna cosa més que nouvinguts, les ganes de ser també poble. Vinga! «Entre tots ho farem tot».
