Grafiti forever

L’Ajuntament de Borriana acaba de publicar el llibre Un viatge per les parets de Borriana a Vinaròs, de M.C. Alberto i Sergio Esteve. Es tracta d’un volumàs que recorre sistemàticament tots els testimonis de la presència del grafiti al nord del país des dels anys 70 fins a l’actualitat. La circumstància em fa feliç, perquè em retrotrau a l’època de la meua vida en què em vaig dedicar intensament a aquest tema. Vaig realitzar la tesi de llicenciatura i la tesi doctoral als anys 90 del segle passat sobre el fenomen universal del grafiti, a partir d’un corpus de pintades concretes, les del barri del Carme de la ciutat de València. Fruit d’això van ser els llibres Signes sobre pedres, La conversación mural i Talking Walls. 

M.C. Alberto i Sergio Esteve estaven al cas d’aquesta producció bibliogràfica, així que em van entrevistar i el meu testimoni forma part del volum que glosse ara. Modestament, crec que la meua major aportació a la qüestió, per resumir, consisteix a definir què havíem d’entendre per grafiti. Hi havia gent que pensava que era un fenomen que havia nascut al anys 70 al metro de Nova York. En realitat, es tracta d’una pràctica immemorial, que es pot rastrejar des del fons dels segles. I que consisteix, simplement, en el fet d’inscriure signes alfabètics o pictòrics en una superfície –la que siga- que no està sancionada per l’autoritat com a espai d’escriptura.

És així de simple: és grafiti si la paret on el fas no és un lloc legal per a fer-lo. Això encara ara hi ha gent benintencionada que no ho entén. Alguns ajuntaments conviden els grafitistes a treballar en superfícies convenientment habilitades: això no són grafitis, són murals. Que també poden estar molt bé, naturalment.

Quan preparava el material que després seria La conversación mural vaig llegir una notícia sobre un experiment antropològic. L’any 1994, al zoològic d’Amsterdam, es va proporcionar a una sèrie de simis llapis i papers per a dibuixar el que volgueren. També van obrar igual amb xiquets de curta edat. I quina va ser la diferència? Doncs que els xiquets de seguida començaven a ratllar tot al voltant del paper, començant per les taules. En canvi els micos no se n’eixien mai de l’espai d’escriptura reglamentat. D’ací la meua conclusió: el grafiti és el que separa l’home del mico.

La conversación mural era la traducció al castellà de la meua tesi doctoral. La vaig fer per a presentar-me al premi Fundesco, el més prestigiós de l’Estat per a assajos sobre comunicació. Davant la meua sorpresa, el vaig guanyar. La cerimònia de lliurament del guardó consistia en un dinar a l’hotel Palace de Madrid per a dos-cents convidats –la crema i nata de los Madriles. Presidien l’acte l’alcalde de la capital d’Espanya –aleshores Álvarez del Manzano- i dos ministres de l’últim govern socialista de Felipe González, Josep Borrell i Gustavo Suárez Pertierra. Amb Borrell vaig tindre un tens diàleg que he contat al dietari Ser persona i, per tant, no caldrà que repetisca ací.

Per a un monyicot de Borriana, assistir a aquella superba cerimònia del Palace va ser un autèntic flaix. Però pocs anys després d’això i de publicar-se el títol corresponent Aznar va privatitzar Telefónica i Fundesco, que en depenia, va desaparèixer, i amb ella la resta dels exemplars del meu llibre… (excepte els que apareixen periòdicament al portal Iberlibro). Sic transit gloria mundi.

Total, que per a reviure un poc tot això tenim ara Un viatge per les parets de Borriana a Vinaròs. Desgraciadament, en tractar-se d’una publicació municipal, no és fàcil de trobar fora de Borriana. El lector interessat pot posar-se en contacte amb la Llibreria Martí de la capital de la Plana Baixa (llibreriamarti@gmail.com). Ells són els depositaris de l’edició.

I amb aquestes coses va passant el temps, els signes sobre els murs es renoven i la vida sempre s’obri camí, inevitablement.