Ja fa dies que em vaig desdejunar amb la notícia que el gerent dels cines Yelmo de Campanar, de la ciutat de València, ha impedit que un grup d’alumnes d’ESO de l’IES Benicalap, acompanyats per la seua professora de castellà, assistiren a una projecció de la pel·lícula El Cautivo que tenien programada com activitat extraescolar i complementària, perquè estaven llegint el Quixot. Són moltes les opinions que han denunciat el fet i s’han fet ressò a les xarxes, la qual cosa és d’agrair, perquè és senyal que els atacs contra el valencià encara interpel·len a molta gent, col·lectius i opcions polítiques, a defensar-lo. Tanmateix, considere que aquest fet, que malauradament no és excepcional -cada dia se’n produeixen molts a tot el territori valencià-, ens hauria de dur a una reflexió més profunda.
La negativa a gestionar la projecció de la pel·lícula no ha estat per motius “organitzatius”, ha estat perquè la petició de la professora s’ha fet en valencià, llengua oficial del País Valencià. La resposta del gerent que només l’atendria si es dirigia a ell en castellà o en anglès “però el valenciano no lo entiendo”, sabem que no és certa. Com molt bé ha denunciat el centre, podria utilitzar els traductors, però no, ell no volia utilitzar res que facilitara la comunicació, la comprensió d’un text que entenia perfectament, ell volia provocar des d’una actitud desafiant i prepotent, del qui sap que molts de la seua corda l’aplaudiran i li donaran l’enhorabona per posar al seu lloc a “los rojos separatistas”, perquè el valencià és una llengua a abatre, a ridiculitzar, a fer-la insignificant i innecessària, a despersonalitzar, a esborrar-la del mapa, a llevar-li, en definitiva, l’essència i el ser. Aquest individu té la santa barra de posar per davant l’anglès, llengua forana, és tan llest que sí que és capaç de parlar una llengua estrangera, la d’un país on no viu i que, per tant, no hi conviu, però menysprea -ningú li demana que la parle- la llengua del territori on habita, que, eixa sí, ajuda a la convivència, a més d’estar protegida per la legalitat vigent fruit de tantes lluites reivindicatives, d’esforços i de l’arribada del nostre país a la democràcia.
Queda clar, per tant, que aquest no és un problema de desconeixement de la llengua, és un problema d’actitud. L’actitud és el primer que s’ha de treballar des de tots els àmbits socials i administratius, especialment des dels centres educatius. No em referisc només a l’actitud dels no-valencianoparlants, vos sorprendria saber que no són ells, la major part de les vegades, qui mostren una actitud negativa cap al valencià, malauradament són molts més els valencianoparlants d’origen que la qüestionen i la rebutgen. L’actitud positiva enfront del valencià s’ha de treballar al mateix temps que l’aprenen i l’usen en les diferents matèries del currículum i contextos educatius. Tots els centres escolars haurien de treballar per superar els prejudicis lingüístics, transmetent des de l’aula que totes les llengües són iguals, que cap llengua és superior a una altra i que per això cal respectar-les totes, perquè són portadores d’una riquesa cultural fruit de segles, que ens informa de com vivien els nostres avantpassats i el valor que donaven a les paraules. Ensenyar que la nostra llengua forma part d’un àmbit lingüístic que supera les fronteres del País Valencià, que és una llengua útil. Cal treballar per superar el complex d’inferioritat i subordinació que fa que molts joves tinguen vergonya de parlar en valencià i l’amaguen com si fos una taca inassumible per a la seua identitat.
No sabem si, el gerent en qüestió, haurà estat escolaritzat en les nostres escoles o és forà d’aquest territori, siga com siga, l’actitud envalentida d’aquest personatge, és un símptoma clar que estem perdent el fruit de molts anys de treball per normalitzar una situació -l’ús del valencià en la nostra societat- que hauria de ser normal i haver perdut la connotació ideològica que la societat valenciana encara li dona.
Vull felicitar la coherència de la professora de l’IES Benicalap, la no claudicació enfront de la intolerància i la barbàrie, la valentia enfront de unes actituds que no podem permetre avui en dia, que no hauríem d’haver permès mai, però abans, en altres temps, durant la dictadura franquista, només el fet de parlar en valencià podria comportar fins i tot la presó. Ara no, ara tenim lleis que ens emparen en l’ús de la nostra llengua, tant en l’àmbit privat com en el social i administratiu, no ens podem permetre recular, no ens podem deixar acovardir per gent ignorant que persegueix objectius espuris en les seues actuacions contra el valencià, que tant se li dona el valencià i que només l’utilitza com una arma de confrontació ideològica. L’única resposta que mereixen actituds com aquestes, és la fermesa en les nostres actuacions, la coherència i la denúncia per preservar els nostres drets lingüístics que ningú, siga d’on siga, vinga d’on vinga, ens pot arrabassar.
