Quan vaig tenir noticia que Joan Ribó seria el nou alcalde de València, aquella primavera de 2015, feia molts anys que vivia fora de València, però cada 8 de març, si podia, m’hi acostava pel dia de la dona. Unir-me a les amigues i a altres dones en to reivindicatiu i renegar contra una alcaldessa que es burlava en la cara de molts valencians del seu dolor i patiment era engrescador. Lliurada amb exaltació a l’aparença superlativa i a l’autobombo constant a propòsit d’una gestió que congelava els problemes reals, i en creava molt més, Rita Barberà donà l’esquena a molts ciutadans valencians i amenaçà de destruir patrimoni de tota mena. Compartir la indignació i el renec fou, durant molts anys, motivació per, estigués on estigués, agafar el cotxe i acostar-me a València.
Aquella nit, la de la victòria de l’esquerra i el valencianisme al Cap i casal, no la vaig poder celebrar al carrer i m’hauria agradat, certes coses només passen una vegada en la vida, però em pillava molt lluny. No obstant això, l’alegria fou gran. Havia seguit una mica la campanya electoral a través d’alguns amics i compartia amb ells aquesta esperança per veure canvis al nostre país. S’ensumava la possibilitat d’eixir d’una època fosca, d’un desastre d’època –corrupció, balafiament, autoritarisme, etc.- que ens ha perseguit llargament i que ara, per desgràcia, torna. S’ensumava superar aquella gestió de l’engany embolcallada amb una cel·lofana de postmodernitat que es venia a tot arreu com un caramel dolç, que guardava en el fons una amargor de llarg recorregut…
Dit així, JoanRibó (Manresa,1947) arribava a l’alcaldia de València després de vint-i-quatre anys de poder absolut de Rita Barberà. Què voleu que us diga?, allò, salvant les distàncies insalvables, ho vaig sentir com una mena de «prise de la Bastille» a la valenciana, pacífica i esperançadora.
Lluny de tota mena d’ego i de ganes descontrolades de fer negoci, aquest alcalde que anava en bicicleta feu de València una ciutat més europea, més oberta i dinàmica, més acollidora. Per fi la ciutat tenia un alcalde amb ganes de treballar pels ciutadans i vianants, pels xiquets, pels grans, pels joves, per l’aire que respiràvem tots, per eixamplar i pacificar els espais, per les festes segures i acollidores, per un tot plegat que feia de València una ciutat amb trellat, atractiu i prestigi. Una ciutat que estava en boca de molts.
Recorde un dia de primavera de 2017, encara vivia jo molt lluny de València, en què vaig llegir un article de Gustau Muñoz que deia així: «Deu raons per les quals València està molt millor amb Joan Ribó». Vaig començar a ensumar en aquell moment la possibilitat de tornar a viure a la meua ciutat, després de quinze anys d’absències i visites puntuals. I sí, aquell article em feu desitjar-la de nou, com qui desitja el retrobament amb un amant perdut o enyorat.
I vaig tornar a València per moltes raons, entre elles, perquè un dia, mentre passejava per la plaça de l’Ajuntament vaig veure un ban del nou alcalde, i vaig pensar en quant de temps i esforç havia costat que València tingués un alcalde com ell. Quinze anys després d’haver-me’n anat, València era distinta, jo també. Per primera vegada en molt de temps vaig deixar el cotxe aparcat, junt amb moltes altres coses aparcades, i vaig començar a viure sobre pedals. Tenia moltes raons per a tornar-hi, entre elles, les que esmentava l’article de Muñoz. Per descomptat, quedaven i han quedat molts aspectes per millorar i fer, una ciutat gran és com un fill que està creixent: necessita atencions i plateja reptes cada dia. No obstant això, durant els anys de Ribó en l’alcaldia, València ha estat una ciutat on ja no es furtava, una ciutat on es conqueria l’espai públic per als vianants, una ciutat que ens apropava a la mar, i podíem recórrer-la i viure-la en bicicleta, a peu i en patinet, a més, les festes de la ciutat s’obrien a la gent de manera més segura i acollidora i el valencià ressonava per tot arreu. La plaça de l’Ajuntament acollia els llibres i la música, la Cultura dels valencians en majúscules, el Parc Central prenia to i sentit, el Cabanyal lluïa més bonic que mai, s’escampaven els jardins i les places agradables pels barris, es posava l’accent en els serveis socials, València s’obria al turisme, amb tot els riscs i reptes que això duia implícits, però en principi, un turisme interessant que valora i gaudeix de la ciutat, encara no massificat, si bé la tendència és imparable i va en camí de descontrolar-se.
Sí, València ens seduïa: passejar per ella sense cotxes, veient els seus monuments en total esplendor, sentir-la propera, tranquil·la i segura, a pesar d’un trànsit que sempre és excessiu, molts valencians no han aprés de Ribó i encara s’entesten a utilitzar el seu vehicle propi per anar a la cantonada. Amb tot, València era i encara és una ciutat slow, on no han acampat els ritmes vertiginosos de les megalòpolis. En definitiva, amb Ribó València estava de moda, en la boca de molts, i això que era fantàstic, també era exigent i delicat.
Ara, però, em fa l’efecte que tornem a estar en la boca del llop. I quan camine per la ciutat i veig alguns espais del centre envaïts de nou per vehicles, la proliferació imparable de franquícies, la plaça de l’Ajuntament buida de cultura en valencià, els cartells i els anuncis a tot arreu de la ciutat majorment en castellà, pense en tota la feina bonica que feu Joan Ribó i el seu equip de govern.
No sé si li ho agrairem mai com cal, els valencians, ves a saber per què, no solem reconèixer públicament el treball ben fet dels altres, i ens fixem més aviat en les mancances. Però ara toca. Toca ser agraït, perquè «qui no és agraït no és ben parit», i toca dir adeu a un home del poble, proper, treballador, compromès, honest i valent. Per tot això, gràcies, Joan Ribó.
