Sempre m’ha meravellat la vida dels músics, mirar enrere cap als seus començament, conèixer com es construïren: creixent, desfent-se i refent-se. Sembla que la nord-americana Tracy Chapman començà tocant la guitarra i cantant als carrers i al metro de Boston, Massachusetts. En els anys noranta jo voltava pels carrers d’aquesta ciutat amb les seues cançons al cap i tractava d’imaginar-la. Probablement començà a actuar en alguns bars i locals menuts, la música en viu forma part de la vida i la nit americanes molt més que a casa nostra. Finalment, Tracy Chapman esdevingué una artista reconeguda amb cançons com Fast car, que encara ens esborrona només sonar els primers acords de la guitarra acústica.
Amb tot, l’èxit o l’encert és capritxós i costa esbrinar què és allò que fa que un músic o un grup es consolide, grave discos, arribe a esceranis de tot arreu i passe a formar part de les vides de diferents generacions. Hi ha diversos factors, el talent, per descomptat, però també el moment històric, la perseverança, la capacitat de connectar amb un públic. Com, si no, s’explica que un jove del carrer Blanc de Xàtiva, Ramon Pelegero, Raimon, tocant una guitarra i cantant en valencià arribés a commoure tanta gent, omplir tantes places i teatres, gravar disc rere disc, tocar al teatre Olympia de París, a Tokio, a tot arreu.
És un poc màgic tot això, com ho és que els meus fills adolescents s’emocionen amb cançons de Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Serrat, Ella Fitzgerald o Frank Sinatra. És el poder de la música, de la veu, de la paraula. És el poder d’un grup com Al Tall , al qual se li va retre homenatge durant la cerimònia dels darrers Premis Octubre, celebrats a València el passat dissabte.
Sí, enguany la nit dels Octubre recordava i honrava, entre altres, el grup musical Al Tall (1975-2012), i ho feu amb petites dosis de nostàlgia, però també de present radiant, futur i esperança. Una combinació que brollà de les veus de Mireia Vives, la Maria i Sandra Monfort, les cantants valencianes que interpretaren cadascuna amb el seus estils tan propis i inconfusibles, algunes de les cançons llegendàries d’Al Tall. I heus aquí el gran poder de la música: la immortalitat, recórrer geografies, anys, generacions, maneres de sentir i emocions diverses. Heus aquí que unes artistes, algunes molt joves, pugen a escena a interpretar poderosament i dolça les seues versions de caçons com Per Mallorca, La colometa o A Miquel Grau, o a ballar des de l’aire i en suspensió a ritme de Bolero d’Al Tall, com feu Alba Blanco, filla del recentment desaparegut Oswaldo Blanco, un dels motors de la formació musical en els seus inicis.
I com no podria ser altrament, la passada nit dels Octubre fou una nit molt literària, la nit dels premiats, i de moltes premiades: quin goig veure el premi Pere Capellà de teatre, el Joan Fuster d’assaig i el Vicent Andrés Estellés de poesia en mans de tres autores. Una nit emotiva, elegant, i amb veu de dona. Fou tot això i, molt especialment, fou la nit d’Al Tall, una nit per a recordar, però encara més, per a celebrar la continuïtat d’una llavor que deixa fruit, perquè Al Tall és llegat i llavor.
I tot això passava tot just després d’uns dies en què El Teatre Micalet acollira la presentació del llibre Vicent Torrent. La cançó, obra del crític musical Josep Vicent Frechina i del saber fer de Mercè Pèrez i Xavi Sarrià des de l’editorial Sembra. Una presentació on la paraula i la cançó formaren un tot capaç de travessar anys i retornar-nos imatges i emoció amb les veus de Rosana Pastor, Pep Gimeno Botifarra, Pau Alabajos i el mateix Vicent Torrent.
Dos homenatges en pocs dies perquè sí, perquè volem, parafrasejant Ovidi Montllor, perquè sobren les raons. Perquè qualsevol moment és bo per recordar i celebrar el passat i el present d’Al Tall, perquè continuen vius en nosaltres, i ara més que mai, per recordar els recentment absents, Manolo Miralles, un dels seus fundadors i components, i Oswaldo Blanco, cantant d’Al Tall des del 1977, representant i mànager del grup. Per això, i com a resposta a la retirada infame del nom de Vicent Torrent de l’auditori de Torrent. Ironies de la vida, l’auditori ara du per nom “Auditori de Torrent”, com digué en el seu moment Vicent Torrent: «M’han tret el nom, no el cognom», a sentit de l’humor no ens guanyen.
Al Tall és molt més que un grup de música, és una mena de columna vertebral al voltant de la qual ens hem sostingut com a poble, com a imaginari col·lectiu. Com digué Montserrat Roig: «La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles». I això és el que van fer valencians com Joan Fuster i Raimon i, per descomptat, Al Tall. Perquè Al Tall i Vicent Torrent han escrit i tocat cançons que són autèntics himnes populars, cançons construïdes sobre ritmes i arrels populars, propis del mediterrani, cançons combatives, tonades que han penetrat en el nostre imaginari col·lectiu, que ens han empentat a ser qui som, a respectar-nos i a estimar-nos com a poble, a recuperar els orígens, «qui perd els orígens, per la identitat». No ho oblidem: «no és fàcil ser valencians», diu un grafiti al cor de la ciutat de València, i en els temps que corren encara menys. Cançons com Lladres, Lladres que entreu per Almansa, El Tio Canya, que «volia jubilar-se i no hi ha manera» com comentava Miquel Gil, o Darrer diumenge d’octubre, són part de la nostra memòria musical, compartida i reviscuda generació rere generació.
Era jo una criatura quan mon pare, nascut al Puig, em duia als Aplecs del Puig el darrer diumenge d’octubre, i pujada als seus muscles, puny en alt, escoltava les cançons d’Al Tall de fons. Si soc qui soc és gràcies a aquells moments, gràcies al pare, i gràcies a aquelles notes i veus que sonaven mentre eixíem a la carretera i anàvem aplegant-nos al Puig.
Potser pensem que les cançons d’Al Tall són majorment cançons combatives, però com digué Jordi Reig la nit de dissabte passat, són sobretot cançons d’amor, “totes les cançons d’Al Tall són cançons d’amor, d’amor a un poble, a una gent, a una llengua, a una geografia, a unes músiques i ritmes ancestrals”. I sí, les cançons d’Al Tall són sobretot cançons d’amor, o de desamor, perquè no hi ha grans històries d’amor sense dolor, també les col·lectives. Cançons delicades com l’Havanera del Peix enamorat, una lletra bellíssima que Torrent regalà a la música d’un altre gran músic, Eliseo Parra, amic i company de ruta d’Al Tall durant un temps. O La colometa, una cançó que sonà dissabte en veu de Sandra Monfort, component del grup La Marala, amb una força sobrecollidora: Tota la nit que camine / Tota la nit que camine/ Només per veure’t la cara / I ara que estic ací / Trobe la porta tancada / I ara, i ara que estic ací / Trobe la porta tancada / El festejar amagat és un viure molt en pena / és com la brasa de foc / Que per baix la cendra crema/ és com la brasa de foc / Que per baix la cendra crema.
Pujats a l’escenari, l’eivissenc Isidor Marí, component d’un altre grup inoblidable, Uc, arribat per sorpresa, Vicent Torrent, Miquel Gil i Jordi Reig van omplir la nit de complicitats, emoció i fermesa: «En 300 anys no han pogut amb nosaltres, tampoc podran ara». I sonava a resistència perquè, sens dubte, la passada nit dels Premis Octubre va ser una nit en clau de resistència. No queda una altra. Ens trobem davant una ofensiva feixista a casa nostra. «The TimesThey Are a-Changin’» com cantava Bod Dylan, i no precisament per a bé. Al País Valencià ha hagut un canvi polític que no sols ha retornat la dreta a les institucions: també ha posat un partit filofeixista com Vox al front de la cultura: Governeu de lladrocini /Rapinyeu governant /Sou fartons de vida llarga / Que mai voleu acabar.
Ens qüestionen els noms històrics i legítims, la llengua, ataquen la llibertat d’expressió, la manera de pensar i parlar és motiu de marginació, ens arrabassen la Plaça del Llibre de la Plaça de l’Ajuntament, censuren concerts i actuacions als pobles i publicacions a les biblioteques. I la llista és llarga i pesada. Ens volen desgastar, sí, però no som un poble que donem el braç a tòrcer tan fàcilment: els valencians som feiners, creatius, combatius i tenim un sentit de l’humor poderós.
I aquesta energia vibrà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània el passat dissabte nit, sota l’esplèndid mural de Javier Parra, que reprodueix l’obra de Josep Renau El futur treballador del comunisme, deixant clar que hi ha tot un llegat cultural i històric recollit per veus joves: els guardonats amb els Premis Octubre, les cantants com Mireia Vives, La Maria, Sandra Monfort i músics com Borja Penalba, i tota la resta de musics que també van retre homenatge a Al Tall, i tot un munt de joves artistes i creadors que repartits de nord a sud del nostre País Valencià, treballen de valent. Ells són el relleu, per ells i amb ells cal obrir portes, deixar entrar aires nous. Perquè si la biografia d’Al Tall és la de milers de joves que van créixer en la desmemòria i que a les acaballes del franquisme van protagonitzar una revolució personal i col·lectiva de reconstrucció d’identitat històrica i cultural, també és la dels fills d’aquests joves, i la dels nets.
Al Tall i el seu treball de tota una vida ens ha deixat un llegat valuós: van canviar per sempre la nostra manera d’entendre la cançó popular del País Valencià, l’estima per la música pròpia, i ens han regalat al llarg de dècades moltes bones estones compartides. La seua música i recerca va rescatar i restaurar un vincle, aquella baula perduda i necessària entre la memòria antiga de les velles generacions i el present, que ens reconnectà amb la Mediterrània i amb un relat propi col·lectiu. Per tot això i per la llavor que heu deixat, gràcies, Al Tall.
