Imaginem que el president del govern de l’estat té un germà i que aquest germà és contractat per un organisme oficial d’una remotíssima capital de províncies, ja en la frontera amb Portugal. Imaginem que aquest germà és contractat per a dirigir una Oficina d’Arts Escèniques, però que és incapaç d’explicar davant d’un tribunal de justícia en què consisteix el seu treball. Imaginem a continuació que el president del govern ha tingut durant anys un home de confiança, un ministre que manava per damunt de tots els altres i que portava la veu cantant. I, posats a imaginar, imaginem que aquest ministre anava a tot arreu sempre acompanyat d’un xofer, que era alt com un sant pau i ample com un armari i que aquest xofer, a més de xofer i guardaespatlles, era assistent personal del ministre, circumstància per la qual el xofer tenia un despatx propi a prop del despatx del ministre. Quines casualitats. Trobar tantes habilitats en un home sol. Xofer, goril·la, assessor. Imaginem que quan estàvem confinats durant la pandèmia era quan més lladres de guant blanc hi havia solts. I aquests lladres traficaven amb mascaretes. Venien caixes de mascaretes quirúrgiques a preu d’or. Ningú no controlava el preu, perquè era una emergència. Cap control. I per quines mans passaven els contractes de les estibes de caixes de mascaretes i per quins ministeris? Els ministeris de Transports, d’Interior, de Sanitat… Ai, ai, ai… Un escàndol enorme. Milions i milions estafats. I tot això està arribant ara als tribunals: el germà que no sap explicar què feia cobrant cada mes d’una Oficina d’Arts Escèniques, el xofer del ministre i les caixes de mascaretes…
A Londres ja haurien fet dimitir el primer ministre i deu o dotze dels ministres corrents. Però a Madrid no passa res. A més, ara el president del govern té una carta guanyadora per a defensar-se de tot. La millor carta del president és Mazón. Les notícies sobre el cas del xofer del ministre queden en segon terme davant l’enormitat del cas Mazón. No hi ha res igual: el dinar del Ventorro, els canvis de versió, la concatenació d’estupideses, la desatenció a les víctimes, els contractes de reconstrucció sospitosos… Mazón és un zombi. Tothom ho sap. Però és un zombi molt útil per al Psoe, perquè l’ajuda a tapar els seus draps bruts. Per això, no presenten cap moció de censura ni fan cap tipus de pressió extraordinària. Juguen al desgast. I estan en el seu dret.
El problema és que per culpa d’aquest joc dels partits estatals, els valencians ja fa massa mesos que suportem un govern que no té cap legitimitat. Un govern que resulta sospitós en cada operació que fa. Uns consellers i uns directors generals que tenen caixes de cartó preparades al despatx perquè saben que en qualsevol moment els poden fer fora, que esperen cada setmana arribar al dilluns i trobar-se al diari la dimissió de Mazón. Uns consellers que tant se’ls en dona tot, envoltats de funcionaris que els la tenen jurada. Això si han tingut sort i no han caigut pel camí, com la consellera Montes, o no han d’anar a declarar als tribunals, com la consellera Salomé Pradas. Uns consellers i uns directors generals que ja saben que quan el Pp anirà a eleccions s’enfonsarà i que tota la fama que els quedarà serà la d’haver format part del govern de Carlos Mazón, el de la dana.
