La figura del governador civil va sorgir amb la implantació de les províncies, en concret el 1834. Hui, la figura que s’hi assembla és la del delegat del govern espanyol, malgrat que amb l’estat de les autonomies les coses han canviat. No m’estendré més en aquest aspecte, diguem històric i funcional, i només apuntaré que el tema ha estat poc estudiat.
Doncs bé, la figura va funcionar sense ser qüestionada fins al nou règim constitucional del 1978, ja que en un parell de treballs elaborats al Principat que he consultat, s’hi destaca com la gran majoria de governadors venien de la Falange, dels Sindicats Verticals, o del SEU, fins i tot alguns eren excombatents de la Guerra Civil. Tot homes, òbviament, que van anar ocupant càrrecs dins l’aparell franquista.
Així doncs, els governadors, que van ser en gran part un reducte deixat en mans dels falangistes, van actuar com a vers cacics i repressors, salvant alguna excepció. En aquest paper vull comentar algunes actuacions referides a les èpoques i situacions que he conegut a la província de València.
Per seguir un cert ordre, concretaria els següents elements que considere més rellevants: primer, en tant que autoritat de control polític; en segon, en la repressió social exercida directament, i en tercer, en relació amb el valencianisme. Passem tot seguit a cada vessant.
En tant que autoritat, anomenada directament pel dictador, el governador tenia un paper important en l’àmbit dels ajuntaments, puix la seua opinió era rellevant per als nomenaments dels alcaldes, els quals restaven sempre a les seues ordres en tots els aspectes de la gestió municipal. Els alcaldes «consultaven» les decisions a prendre sobre temes delicats, i no en prenien cap sense passar per eixe tràmit. El governador amb un colp de telèfon tenia sempre la darrera paraula.
A la riuada del 1957, Jesús Posada Cacho, governador de torn, tingué un paper central, i podem pensar que intervindria en les dimissions forçades de l’alcalde de la ciutat, i de Martí Domínguez, director de Las Provincias, els dos crítics amb l’actuació del Govern. Totes les corrupteles i trampes eren consentides a canvi de no sabem quines altres compensacions.
El segon punt a comentar se situa en el paper dels governadors entre els anys quaranta i cinquanta, malgrat que resta molt per investigar, resulta evident que facilitaren i participaren en la repressió immediatament posterior al 1939, com ara en les etapes de Ramon Laporta (de 1943 a 1950) i de Diego Salas Pombo (de 1950 a 1956).
A partir de la fase suposadament «reformista», que és l’encetada pels governs de l’Opus Dei el 1959, amb les reformes legislatives, fetes per millorar la imatge del Règim, els governadors tenien la competència d’autoritzar les reunions i els actes públics, cosa que implicava la de prohibir-los, així com sancionar amb multa aquelles conductes considerades com a infraccions a l’ordre públic.
En aquest capítol, tenim el cas de les multes a les Associacions de Veïns i les de Caps de Família, així com tancaments temporals o definitius, cas de la de Caps de Família de la Malva-rosa, primer suspesa i després dissolta, igual que la de Torrefiel. Altres, com les d’Orriols, Nou Moles, Benicalap, Benimaclet, Benimàmet, la Fonteta de Sant Lluís, també passaren les seues.
No hem d’oblidar com fins a la normalitat democràtica les prohibicions de conferències, festivals, actuacions, revistes, i un llarg etcètera van continuar; sols el curt període del governador Orbe Cano va ser més lleuger, el 1976.
Per a acabar, com a tercer aspecte, especial menció mereix el pas pel Palau del Temple d’Antonio Rueda Sánchez Malo, el Biscuter, per allò que rodava i era dolent, en referència a un peculiar vehicle de motor del moment. El cas és que l’ordre d’encetar una campanya contra Fuster el 1963 sortí del seu despatx, després de ser pressionat per Diego Sevilla Andrés, vicepresident de la Diputació, un altre falangista, qui en un article de rèplica de Fuster en Levante restà en ridícul.
El Biscuter va prohibir alguns Aplecs, com ara el del 1964 a Bocairent, tancant el poble amb la Guàrdia Civil i repetint la prohibició en altres posteriors. El 1967, amb ocasió de la primera manifestació obrera del Primer de Maig, ens multà a tots els empresonats.
Com he assenyalat, la desaparició de Franco no implicà un canvi immediat, atés que, cal assenyalar, els governadors, amb una sola excepció, continuaren manant i reprimint, o en tot cas, mantenint complicitats amb accions i atemptats feixistes, com els de Fuster o Sanchis Guarner, i vàries llibreries. També van haver-hi actuacions policials amb morts, cas de Teófilo del Valle a Elda, de Miquel Grau a Alacant i de Valentín González a Abastos (València). No puc deixar d’esmentar la gestió «blavera» del governador Fernández Rio (1979-1982).
Resta molt per aclarir i tinc l’impressió però, que els arxius del Palau no han estat objecte d’estudi. Com que el meu ofici no és el d’investigador, ho deixe en aquest punt. Aquesta petita incursió en el tema ha estat una mena d’aproximació que deixa el camp obert als nostres investigadors, si ho estimen oportú.
