Si hi ha alguna cosa que hem de reconèixer a la dreta, la ultradreta i els seus mitjans afins és que són uns magnífics gestors. No dels diners públics o de cap projecte col·lectiu, no. Són els millors gestors de l’odi, amb diferència. De l’odi i dels prejudicis que paralitzen i destrueixen. Certament n’hi ha molt de tot això i per tot arreu: odi als migrants (als migrants pobres), odi als sense sostre, al col·lectiu LGTBI, a les dones que lluiten contra la insuportable violència masclista o a les llengües minoritzades. Tots els agents susceptibles d’odi comparteixen una situació de vulnerabilitat política i econòmica. Tots ells són amenaces potencials d’algun tipus de poder i, pel que sembla, hi ha massa interessos en joc que comminen a mantenir l’estatus quo de tot plegat. Continuar odiant els vulnerables és rendible i simple. Els gestors de l’odi ja tenen molta feina feta. Fa segles que ens van ensenyar que al món hi estem nosaltres, els civilitzats, i els altres, els salvatges; que hi ha gent canònica i desviada, naturalment dirigent i naturalment submisa; innocents i culpables. Per molt que sentim discursos sobre la pluralitat, la tolerància i la igualtat, els vells patrons de pensament continuen amagats en algun racó de la nostra consciència. Només calen els activadors adequats per fer-los sorgir i despertar així el monstre de les nostres pròpies cavernes.
En aquest afer ningú com la dreta política i mediàtica. Coneixem molt bé les consignes que encenen la ira contra els de sempre, no cal insistir-hi. El mecanisme dirigit contra els parlants de llengües minoritzades és similar: cal recordar prejudicis arrelats, fer veure l’amenaça que suposa la nostra existència contra els parlants de llengües dominants i despertar l’autoodi en nosaltres. Entre la gran quantitat de prejudicis arrelats hi ha una idea clau: que la nostra llengua no és tan important com l’altra. Alguns ho afirmen directament, però una gran majoria ho assumeix com a cert: aquest és el motiu pel qual la resistència a la infàmia és tan baixa. Si penses que et mereixes el lloc de merda on t’han deixat viure no calen queixes ni lluites perquè ja has perdut. Si assumim que hi ha llengües més importants que altres estem assumint que hi ha col·lectius més importants que altres i, per tant, persones més importants que altres. Uns es veuen legitimats per trepitjar i altres es deixen trepitjar educadament. Una vegada fixat el col·lectiu inferior és fàcil culpabilitzar-lo, igual que passa amb altres grups vulnerables. Els gestors de l’odi fan aleshores el que millor saben fer: activar els vells estereotips, abocar-hi mentides i despertar el monstre de la ira, que tantes vegades els ha conduït a la victòria.
El govern valencià amb Carlos Mazón al capdavant està coronant-se en aquest afer. La misèria dialèctica guanya terreny cada dia i els arguments més maniqueus són la coartada perfecta que justifica les seues actuacions lingüicides. Tot val per tal de destruir-nos. A banda d’invisibilitzar el valencià de forma sistemàtica, ens humilien decretant la llibertat de reduir el valencià a una assignatura circumstancial i en molts casos ni això. Ens diuen, ells que no el parlen, que el valencià és una llengua imposada. Qui els explicarà que les llengües imposades són les que avancen, no les que reculen? Com entendran que hi ha coses, com l’educació obligatòria, que s’han de generalitzar per garantir la igualtat d’oportunitats? El missatge entre línies és evident: el valencià val tan poc que no paga la pena que els parlants d’altres llengües s’esforcen a aprendre’l. No val la pena tampoc que els valencians hi dediquem temps perquè el castellà i l’anglés són les llengües que importen, les que hauràs d’utilitzar amb total seguretat (sense imposicions, sorprenentment). El valencià és el gra en el cul que una minoria bascosa i catalanista s’entesta a mantenir molestant (o siga, imposant) a una majoria que hauria de tenir la llibertat de forçar-nos a callar.
Queda clara l’estratègia: en primer lloc, identificar l’objectiu, culpabilitzar-lo i fragmentar-lo; en segon lloc, atiar l’odi i l’autoodi i finalment esperar que la societat valenciana vote la seua pròpia extinció. O senzillament, que no faça res per aturar-la. La fragmentació és tan efectiva com l’escarni: si som pocs i mal avinguts és més fàcil accelerar-ho tot: divide et impera. Una vegada dividits entre catalans i valencians, dividim encara més: els bons valencians educats que saben quines són les coses que importen i els conflictius que volen mantenir la seua llengua en la seua terra i fer-la servir per a tot. I a més a més diuen País Valencià. Per a aquests últims va dirigit l’escarni i la criminalització. Ja tenim tots els ingredients per generar l’odi i l’autoodi que tan bé saben rendibilitzar els gestors del govern valencià. Es referma així la ideologia dominant que és la que ens fa sentir petits, molestos i prescindibles. A vegades, sent una enveja sana per altres col·lectius vulnerables que estan aconseguint treure’s de damunt eixa mateixa ideologia que els feia creure que eren tan poca cosa mentre perseguien i humiliaven les veus rebels. Feministes i antiracistes no sols han recuperat autoestima, sinó que també han guanyat l’adhesió dels qui volem un món més just i més divers, lliure dels prejudicis que ens trepitgen. Els objectius i la lluita són els mateixos, però el temps de les llengües s’esgota.
