Si ho pense tranquil·lament no sé per què vaig considerar que era el moment adequat. Ni tan sols sé si m’ho havia plantejat anteriorment, però el cas és que fa unes setmanes em vaig plantar en la notaria per a interessar-me pels tràmits a seguir per a fer testament. Sí, testament. Això que ningú vol nomenar, però que arribat el moment pot evitar molts problemes a qui es queda a aquest costat.
D’entrada em va deixar gelada la senzillesa màxima d’aquesta gestió per passar posteriorment a la desil·lusió més absoluta. Una simple pregunta i una única petició al respecte: presentació del DNI i llibre de família. Ja? Vaig haver de pessigar-me tres voltes seguides per a comprovar que allò no era un somni. De veres? Em fan a mi demanar quasi, fins i tot, el grup sanguini i horòscop de qualsevol proveïdor al qual sol·licite un pressupost per a treballar per a l’ajuntament i per a fer testament, només cal això? A punt vaig estar de reclamar encara que fora, no sé, un trist full d’empadronament, un certificat de ves a saber què. No sé, alguna cosa que requerira deambular durant uns quants dies de finestreta en finestreta, i perdre la paciència i el temps a parts iguals, però no, tan fàcil com això.
Una petició fàcil d’assumir i una cita per a tornar a la setmana següent per a signar davant el notari i ahí sí, ahí va arribar la desil·lusió màxima. Lectura ràpida del document i ja. Així, sense més ni més. Decebedor cent per cent. On queda el fet de poder ritualitzar el moment com en les pel·lícules? Allò de sentir-te important per uns minuts sentint frases empoderades com «li deixe les meues joies de plàstic a la meua amiga Rosa, o la meua col·lecció de Pin y Pon (clàssics inclosos) a la meua amiga Maria, els meus cassets de joventut i el disc doble de Nino Bravo al meu amic Rafa, el “tú y to” que vaig brodar a punt de cadeneta a l’escola per a la meua amiga Tere…». Vaja, que res de res, un trist repartiment de parts segons establisca la legítima, i au! És clar que hauré de fer un document intern on puga llegar com cal totes les meues pertinences més preades per tal d’evitar que acaben arraconades en qualsevol contenidor.
Però, més que la facilitat per a formalitzar aquest tràmit, el més sorprenent ha estat la reacció de la gent quan comentes que has fet testament. Un poc com si hagueres fet una temeritat, com si estigueres temptant la sort. Curiosa la no acceptació de l’única cosa clara que sabem que passarà. Preferentment, ben tard, però passarà. No sabem si ens enamorarem, si ens correspondrà l’amor desitjat, si trobarem un treball motivador o angoixós, si optarem per viure en horitzontal o en vertical, si serem mares patidores o si no procrearem, si tindrem sort o si ens la treballarem, si el dolor ens serà lleu o ens agafarà afecte… No podem tenir certesa de res excepte que un dia arribarà eixe punt final. Bé, a hores d’ara també som conscients que estem en mans d’un destarifat que pot accelerar l’arribada d’eixe punt final amb una facilitat esbalaïdora, però millor no pensar-ho massa. Siga com siga, pel que puga venir jo ja tinc el meu testament fet i el panteó esperant-me entre la platja de l’Albir i la serra Gelada. Aspirar que algú t’estime tant per a construir-te un mausoleu com el Taj Mahal potser és innecessari, amb una cosa més senzilla ja aniria bé. Total sembla que després necessitarem poca cosa, o potser no. Qui sap! Ningú ha tornat per a explicar-nos el que ens espera en passar la frontera.
