A casa nostra no cal ser molt llest ni filar massa prim per comprovar que vivim en un entorn minusvàlid pel que fa a la cultura. No dic que en altres àmbits la situació d’inferioritat respecte a l’entorn estatal o europeu no siga igualment fluixa. Només pense que dins d’aquest camp que entenem per cultura es juguen les millors cartes. I entenc ací la cultura en termes estrictes de difusió de continguts mediàtics. No com el conjunt de formes, símbols i idees que figuren la societat. Això són figues d’un altre paner.
Però en eixe camp de la difusió anem malament. Malament, com quasi sempre. I si pense que és important és perquè crec que aquesta és la ferramenta que permet construir, tal com diu un tal George Lakoff, i alguns altres, l’imaginari col·lectiu. I si no tenim possibilitat de difondre’l, no hi ha res a fer.
Qualsevol persona, de dins o de fora, que vulga escoltar una emissora en valencià o llegir un diari o veure la televisió s’adona de seguida de la poca, mínima, oferta que tenim. Així, com podem construir eixe discurs propi que permeta passar a un estadi millor?
Res a fer. I no n’hi ha prou amb tots els esforços que es fan des de llocs com ara Diari La Veu o les falques voluntarioses que ací i allà apareixen.
I de colp, m’espanta el programa que el nou director d’À Punt posarà en marxa.
La nostra cultura, ara sí, també en un sentit ample, és dominada per una geopolítica dissenyada amb el propòsit de destruir tot allò que no siga el model hispano-castellà imperant.
Vivim mals temps per a la dissensió. Cal doncs tornar al que sempre hem fet: resistir.
