El terme pot resultar incòmode, però és pertinent: el que s’està practicant des de les institucions governades per PP i VOX (la majoria), és una forma de genocidi cultural o lingüístic en el seu sentit estructural. No necessita prohibicions espectaculars. Actua per degradació lenta: redueix àmbits d’ús; sembra dubtes sobre la legitimitat de la llengua compartida i fragmenta el marc cultural perquè perda densitat i cohesió.
La modificació del currículum de Batxillerat impulsada per la Conselleria d’Educació n’és un exemple. No és una simple reorganització de continguts, sinó una operació ideològica de gran abast: restringir, directament o indirecta, la presència d’autors i autores no valencians en l’assignatura de Valencià: Llengua i Literatura significa redefinir el perímetre de la tradició que transmetem al nostre alumnat.
I això no és innocu. La cultura no és una competència administrativa. La llengua no és un expedient. Les tradicions literàries no s’han construït seguint el traç d’un mapa autonòmic, sinó a partir de continuïtats històriques, d’intercanvis, d’influències creuades i d’una memòria compartida que travessa fronteres polítiques. Quan parlem de nació cultural, parlem precisament d’això: d’una comunitat de sentit articulada al voltant d’una llengua i d’una tradició literària que s’ha anat sedimentant al llarg dels segles.
El sistema literari en llengua catalana —del qual el valencià forma part plena— no és una suma de compartiments territorials, sinó una continuïtat. Fragmentar-lo per decret no reforça la identitat valenciana. La redueix, la provincialitza. La va minvant fins a convertir-la en una versió administrativament còmoda —i simbòlica— d’ella mateixa.
Per això no és un fet aïllat, ni una simple discrepància curricular. És un pas més dins d’una política sostinguda de desactivació i debilitament de la llengua pròpia que el Partit Popular —amb l’acompanyament ideològic i la pressió constant de VOX— ha desplegat des que governa. Ara i sempre.
La rebaixa del requisit lingüístic; la marginació progressiva del valencià en l’administració; el qüestionament del seu marc cultural compartit; la banalització de la seua funció vehicular a l’escola o la construcció d’un relat que el presenta com una imposició i no com un patrimoni… Tot forma part d’una mateixa lògica: reduir la centralitat social del valencià i erosionar la consciència col·lectiva que el sosté.
Quan aquesta erosió és persistent i sistemàtica, quan afecta els mecanismes de transmissió intergeneracional —l’educació, els mitjans, la cultura pública— ja no estem davant d’una política neutra. Estem davant d’una forma de violència cultural. No es tracta d’eliminació física, sinó de desarticulació progressiva, de reducció, d’arraconament… De convertir una llengua viva en residual.
La comparació amb el castellà és reveladora: ningú no acceptaria que en Llengua Castellana i Literatura s’exclogueren figures com Miguel de Cervantes, Federico García Lorca o Gabriel García Márquez per una qüestió estrictament territorial. Seria percebut com una mutilació cultural. A més, si es reduïra l’estudi a la presència d’autors valencians que escriuen en castellà, l’evidència de l’escàs arrelament cultural seria impúdica. Per què, aleshores, es pretén normalitzar aquesta lògica quan es tracta del valencià?
La pregunta és retòrica, perquè la resposta és evident: perquè hi ha qui no ha assumit mai amb naturalitat la plenitud cultural de la nostra llengua. Perquè hi ha qui prefereix una identitat artificial importada o, més bé, imposada pel centralisme botifler.
Per això, des dels departaments d’Educació i Política lingüística de l’Ajuntament de Gandia hem decidit actuar amb una mesura concreta: una campanya de donació de llibres als departaments de valencià dels instituts públics. Pot semblar una acció modesta davant una ofensiva estructural, però té un significat clar: garantir que el nostre alumnat continue accedint a la totalitat del seu sistema literari, sense amputacions ni fronteres artificials. Únicament el resultat d’una tradició crítica, d’un consens acadèmic i d’una memòria compartida. Alterar-lo amb criteris ideològics no és una innovació pedagògica: és una intervenció política sobre la consciència cultural.
Estem parlant d’obres imprescindibles com el Llibre de meravelles de Ramon Llull; La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda; Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o Camí de Sirga de Jesús Moncada. Obres que formen part indiscutible del cànon acadèmic, que han estat estudiades durant dècades amb absoluta normalitat i que han contribuït a formar generacions senceres d’estudiants. El que està en joc és la manera com una societat s’explica a si mateixa. O entenem la cultura pròpia com un espai ampli, connectat i digne, o acceptem la seua reducció lenta i substitució fins a convertir-la en una ombra folklòrica.
Perquè educar no és delimitar. I nosaltres no permetrem que els horitzons dels nostres joves es facen tan estrets com la ment -o la capacitat d’enteniment i estima per la seua terra- de la majoria dels dirigents del Partit Popular.
Esther Sapena és portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Gandia.
