Com des de sempre m’ha interessat la història, ja de molt jove vaig llegir la Bíblia, llibre que, de tant en tant, encara fullege de vegades per a contrastar alguna cosa perquè, junt amb l’homèrica Odissea, crec que és un dels llibres més fantàstics que existeixen, sí, he dit fantàstic, de fantasia.

Una de les coses que més em sorprenien era, no el Gènesi, que ja de per si justificaria el qualificatiu abans emprat, sinó l’Èxode i el Llibre dels Jutges. Deliri en estat pur. És comú a la justificació de la creació de molts pobles atribuir-la a una ascendència divina o directament teocràtica com és la del poble jueu, però resulta d’allò més sorprenent que, a més a més d’aquella inspiració moral, Jahvé els prometera també terres on brollava la llet i la mel, és a dir, el paradís terrenal si li eren fidels, però no els va dir que allí ja hi havia gent vivint i, amb aquella il·lusió s’atansaren al desert a la recerca d’aquella terra promesa per revelació.

Com que en arribar al lloc, com he dit, ja estava habitat, vingueren els problemes amb els residents i els jueus no trobaren altra forma de resoldre’ls que no fora declarant-los la guerra. Així organitzaren un exèrcit que, primer amb Josué, i després amb els anomenats Jutges que, al capdavall, no eren més que cabdills militars teòricament inspirats per aquell Jahvé canvista, es dedicaren a foragitar a tots els qui s’hi trobaven al seu pas passant-los a ganivet sense més explicació ni justificació legal que, que allí on vivien, per designi diví, d’ara endavant havia de ser d’ells. Punt. I així, un darrere l’altre, anaren arrasant amorreus, madianites, amalecites, hitites, edonites, sidonis, fereceus, jebuseus, heveus i tots els que ocupaven aquell lloc i, per descomptat, els filisteus, amb qui forjaren la llegenda del rei David.

Amb uns antecedents així, on la justificació més racional que al·leguen no va més enllà de la veu que li semblà sentir a Moisés un dia al desert mentre pasturava cabres observant el miratge d’un esbarzer que es cremava sense consumir-se prometent-li l’or i el moro (mai millor dit), no és d’estranyar que encara continuen exigint aquella terra de llet i mel promesa un dia de basca utilitzant els mateixos mètodes que usaren amb aquells pobres pobles fa milers d’anys: la guerra, però ara de forma més brutal que no fent sonar trompetes per abatre muralles com un dia, conten, feren a Jericó.

Cert és que l’atemptat comés per Hamàs a Israel no té justificació, però (sempre hi ha un però) tenint en compte tot el que Israel va fent durant més de mig segle amb el poble palestí, habitant legítim de la terra promesa (inclosa la reacció indiscriminada contra tota la població civil privant-la ara d’aigua, electricitat, combustibles, medicines i bombardejant-los hospitals i habitatges) és normal que qualsevol persona moralment normal es plantege quins són els límits al dret de defensa pròpia, perquè, si no hi ha límits és que no n’hi ha per a ningú, per la qual cosa Hamàs seria tan justificable com el rival, i si n’hi ha, on són? Quins són?

És de pura pena vore com la Unió Europea i els EUA es posen de la part capitalista del conflicte; el control jueu de la City londinenca i Wall Street a Nova York fan que les coses siguen com són es pinten com es pinten, eixa és l’única realitat, però hauria d’haver-hi una raó moral i ètica per sobre que es posara, almenys en circumstàncies tan extremes, de part del dèbil, però no. Ursula von der Leyen sí que es posà immediatament de part dels ucraïnesos quan Rússia els va envair, però tractant-se dels palestins aquesta representant dels europeus, en general, ha doblat el genoll i se li ha vist la pota dretana que la delata. És vergonyós vore com es poden distingir les persones en funció de la butxaca que tenen, de la raça o de la religió que practiquen per part del món que es diu civilitzat.

Però aquests són els polítics que tenim: sense ètica, sense vergonya i passant-se per l’entrecuix els drets humans dels dèbils… Palestina no és un país de terroristes com no ho era Irlanda en temps del Sinn Féin o el País Basc amb ETA i jutjar la part pel tot és un error tan descomunal que no justifica l’apartheid practicat per Israel amb Palestina. Palestina no és Hamàs, però cal fer creure que és així. Palestina ha de ser una nació políticament reconeguda, amb fronteres acceptades i així ha de ser: una nació sí, mentre que Israel no ho és per molts terrenys que ocupe, li regalen o compre. Israel és el deliri d’un pastor de cabres transmés de generació en generació i forjat a foc i sang aliena, que aconseguí un espai físic com a compensació pel causat pel nazisme. Les religions no tenen pàtria. Ben Gurion va proclamar l’estat israelític en maig del 1948 i la comunitat internacional el va atendre, comprendre i avalar; a Iàsir Arafat, malgrat acceptar la resolució 242 de Nacions Unides per la qual reconeixia l’existència de l’estat israelià i per la qual cosa fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau en 1994, se li donà l’esquena, igual que ha fet ara la presidenta del Consell Europeu amb els pobres palestins, per això, per ser pobres, per ser musulmans. Si tingueren petroli o gas natural, una de dos, els hagueren envaït fa anys amb qualsevol excusa o se’ls haguera reconegut com a estat independent, però com que no tenen ni una cosa ni l’altra, se’ls ha reclòs en un gueto nomenat Franja de Gaza, com feren amb els negres a Sud-àfrica al de Khyelitsha o els nazis a Cracòvia. Si els queda un mínim de decència als polítics, aquesta vergonya s’ha d’acabar per a sempre i tornar la terra palestina als seus propietaris legítims, reconèixer la seua existència com a nació i ajudar-los a reconstruir tot el desfet. Sion és un mite, Palestina no. Tots els pobles tenen dret a existir i a decidir què volen ser, fins i tot, a equivocar-se en decidir-ho. La llibertat és això.

Comparteix

Icona de pantalla completa