Dijous passat vaig passar la jornada a Gandia. Em va alegrar tornar a viure vint-i-quatre hores a la capital de la Safor. Només havia tornat d’arrapa i fuig des d’aquell dia de novembre del 2007 en què em van convocar amb tota la prosopopeia que feia al cas per anunciar que havia guanyat el premi Joanot Martorell de novel·la amb La balena blanca. En el mateix acte Àngels Gregori va rebre el guardó que porta el nom del poeta gandienc Ausiàs Marc pel poemari Llibre de les brandàlies.
Els premis de Gandia són tota una institució al País Valencià i el fet que els publique una editorial tan potent com Edicions 62 asseguren la seua difusió. Per a mi va ser tota una garantia que el jurat del premi estiguera format per Enric Sòria, Miquel de Palol, Pilar Beltran, Ignasi Móra i Josep Maria Castellet. Aquestes grans figures no només em van atorgar el guardó, sinó que van fer alguns suggeriments per a la redacció final que vaig tindre molt en compte.
Ara he tornat a Gandia per tasques pròpiament periodístiques i he tingut la sort de comptar amb tres guies excepcionals: Vicent Llorens, Jaume Sau i Estela Pellicer. Llorens és Coordinador de Serveis Públics i Comunicació Social de l’Ajuntament, Sau és més que un guia turístic i Pellicer és la directora del Palau Ducal.
Amb ells tres he tingut l’oportunitat d’accedir al relat de Gandia com a ciutat ambiciosa i far de les comarques centrals valencianes. El gandienc és burgés i emprenedor. Per això la recuperació dels edificis històrics: l’antic hospital és ara el Museu arqueològic, la Casa de la Marquesa és ara Casa de Cultura o l’alqueria del Duc és el CDT de la localitat. A més de tot això, alguns defineixen la ciutat com “la platja de Madrid”, per la gran quantitat d’habitants de la Villa y corte que tenen segona residència davant la mar o allà on poden.
Llorens, específicament, és la persona clau, el manegueta que controla tots els ressorts municipals. És, per entendre’ns, el més semblant a la marjal de The Wolf, el personatge de Pulp Fiction que interpretava, antològicament, Harvey Keitel.
Em va explicar molt detalladament com a partir del 1991 la ciutat emprén una ambiciosa reforma urbana, començant per la conversió dels carrers del centre històric en vials per a vianants. És un procés que jo vaig viure a Castelló de la Plana per les mateixes dates: els comerciants es negaren sorollosament que la gent no poguera arribar amb el seu cotxe a la porta dels seus negocis. Amb el temps, aquests mateixos comerciants li van reconéixer a Llorens que tenia raó…
La conversió dels carrers en vials per a vianants i la reforma dels principals edificis històrics han convertit Gandia en el que és ara. Llorens va comptar amb la complicitat d’una sèrie de polítics socialistes i nacionalistes, que van creure en el projecte i van apostar-hi fort.
En 2007 vam anar al Palau Ducal a presentar els premis davant la premsa. Ara es tancava un cercle. Les magnificències del palau, detalladament explicades per Estela Pellicer, em van meravellar. És la joia de la corona d’una ciutat puixant, que ja no s’acontenta a aspirar a ser La València chica, sinó que té el seu propi passat per a poder enorgullir-se’n.
