Recordeu la cançó de Serrat?, aquella de la festa, al final quan diu «vuelve el pobre a su pobreza, vuelve el rico a su riqueza y el Sr. Cura a sus misas». Doncs ja hem arribat a la fi de festa. S’ha acabat el cicle que va començar amb el règim del 78, o acabarà el pròxim 23, amb la tornada del feixisme al govern, de la mà del PP, sí, però també de la mà de la incompetència, l’orgull i la supèrbia d’uns partits polítics nascuts a recer de la traïció dels que van lluitar i morir durant la llarga nit del franquisme. Partits que van ser còmplices del manteniment de l’statu quo jurídicopolíticopolicial del règim franquista, però que han sigut incapaços de barrar-li el pas al feixisme. La democràcia espanyola va ser derrotada aquell 78, una vegada, i el 2017 per segona i darrera vegada, fins a arrossegar-se al 2023.
Per què el 2017? El paroxisme contra el règim del 78 va tenir dos expressions fonamentals, el moviment 15M i el procés d’independència de Catalunya, no és casualitat la coincidència en el temps dels dos únics fenòmens que van contestar decididament el règim del 78 (sense comptar, òbviament, l’activitat d’ETA, que junt amb l’independentisme basc, tenia la seua pròpia dinàmica).
Si bé els dos processos tenen orígens diferents, cap al 2017 tots dos estaven prou madurs per enfrontar-se a l’ordre sorgit de la Constitució del 78. A l’Estat espanyol es va instal·lar la consciència que havia de fer-se «foc nou», calia un nou sistema de partits amb una nova lectura de la Constitució espanyola, i a Catalunya aquesta consciència es va canalitzar envers la consecució de la independència. Avui podem constatar que els dos vectors de contestació han fracassat, probablement el principal motiu haja estat la manca de convergència entre els dos processos que podem titllar de revolucionaris, i tal com va passar a la guerra civil, hi ha hagut un enfrontament ideològic i nacional lluny de les trinxeres, i així el procés d’independència va córrer paral·lel i sovint enfrontat al moviment que havia nascut del 15M, i a la vegada el discurs espanyolista jacobí del moviment 15M, no va facilitar el procés revolucionari català; en alguns casos (Catalunya Sí que és Pot), combatent-lo obertament, en altres, ignorant-lo (Compromís), i en qualsevol cas enganyant-lo, amb la proposta d’una Espanya confederal que mai es van creure (Podemos).
No ha estat l’únic motiu, però l’altre ha estat l’absorció de la gent que va empènyer els dos moviments, de nou, a la panxa del sistema. Els noms els coneguem bé: Junqueras, Yolanda Díaz, Baldoví, Urtasun, Colau, Oltra i un llarg etcètera. Tota aquesta gent ha volgut i ha trobat un nou aixopluc sota el nou règim que ara s’enceta. Els uns (ERC, Junts) sota el nou autonomisme, tot posant de nou el PSC al centre de la política catalana; els altres, convertint-se en un apèndix del PSOE (Podemos, En Comú, Més, Compromís…) amb eixe inútil invent que han nomenat Sumar, i que sols és el reflex d’una esquerra domesticada nascuda per a donar els seus vots al PSOE, en perfecta simetria amb la composició de la dreta. Ara tots quatre partits: Sumar, PSOE, PP i Vox, són les perfectes potes del nou sistema polític, i que garanteix una alternança de blocs que done per resultat 0 en l’avenç de les llibertats i els canvis radicals que necessita una societat ja esgotada on no es veuen alternatives als problemes que tenim plantejats fruit del capitalisme salvatge, la crisi climàtica i poblacional i el nacionalisme espanyol patriarcal. Tres eixos que ara com ara, i que fora de l’esquerra abertzale i tal vegada la CUP i el BNG, ningú qüestiona amb la radicalitat necessària per a evitar que continuen sent el pal de paller de la construcció de l’Estat espanyol, i que obrin un nou temps polític.
