El ministre d’Aznar i de Mariano Rajoy Cristóbal Montoro sembla que legislava a la carta. Que tenia una mena d’oficina on anaven les empreses, Codere, per exemple, i li preguntaven: Què li pose? Doncs vull quarta i meitat de llei fiscal. Mire que bé, les tenim boníssimes. Ara, barates no són. No passa res, que més guanyarem després.
Resulta fins i tot divertit veure la sorpresa general. I l’escàndol. O fins i tot, per la part del PP, les respostes ofeses, perquè ells no tenen res a veure amb eixe senyor, que pertany a un passat remot. Ningú no sabia res, i es tracta d’un corrupte individual, un cas aïllat, que es deia. Té igual que la instrucció haja imputat mig ministeri. Disfuncions inconcebibles. Persones absents de moral que s’aprofiten de la bona fe de la gent i de l’impecable sistema constitucional i monàrquic que ens hem donat entre tots i totes.
I vist des de la perifèria, el que sembla és que és precisament això, el sistema constitucional i monàrquic, que així funcionen les coses i que així es legisla moltes vegades, per afavorir a grups de pressió, o a amiguets de l’ànima, o a compioguis de sa majestat. Que eixe és el funcionament normal de la cort, un constant tràfic d’influències, de prevaricacions ben orientades, d’exhibicions de capital social. Ja ho he escrit moltes vegades i em faré avorrit: la Restauració borbònica de 1874 reloaded: el caciquisme, la corrupció estructural, la societat oligàrquica que divideix fonamentalment entre aquells sotmesos a la llei i aquells que estan per damunt de la llei.
De vegades, i això és una xicoteta besllum d’esperança, algun jutge “de províncies” se n’ix del guió. El sistema està ben engreixat i té mecanismes de seguretat per a quan això passa i segur que tot es queda en res en instàncies superiors, però el que no poden evitar és que se sàpia, que estiguen durant algun temps al descobert, a la vista de tothom, les bambolines del sistema, el sentit de tot plegat, les marques de les cordes que ho van deixar tot nugat i ben nugat. Un de vegades pensa que un sistema tan obscé no es pot sostindre indefinidament, però ves a saber. La Restauració anterior ja donava símptomes d’esgotament allà per 1902 i va durar fins a 1931, amb una dictadura militar pel mig, o siga que açò és com la goteta que desfà una roca. Al remat acabarà caient amb estrèpit en un segon, però perquè això passe la goteta ha de percudir durant anys i anys, dècades, segles.
I bé, el PSOE és l’altra peça del sistema dinàstic, amb els seus secretaris d’organització comissionistes i les seues jures de bandera. I Sumar i els seus provincians genuflexos pugnant per les molles a canvi d’apuntalar ells també el sistema, que ja va dir la líder carismàtica que no era el moment. I Podemos, fent coses jacobines, dient coses més jacobines encara. A la goteta encara li queda molta tasca per davant. Segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar, però, francament, no sembla imminent. Quin bon significant flotant haguera sigut la República en el “moment populista”, però això haguera implicat apostar fort i no tindre garantia de carguito.
L’altre dia li contava al meu fill quan Gaetà Huguet i un grup d’exiliats valencianistes volgueren afegir-se en 1946 a l’aliança de catalans, gallecs i bascos que es va anomenar “Galeuzca”, actualitzada i ratificada a la ciutat de Mèxic dos anys abans. En 1958, per iniciativa de Josep Pineda Fargas, es va tornar a plantejar. Fins i tot arribaren a proposar un nom ampliat: “Galeuzcava” (i també per cert “Galeuzcabava”, que inclouria també les Illes Balears). Llig això en El valencianisme republicà a l’exili, de Santi Cortés. Com tantes altres coses això es quedà en res, en converses entre exiliats que mataven el temps imaginant com serien les coses quan Franco caiguera. Al remat, els valencians, com sempre, ni carn ni peix, arribant tard, oferint noves glòries, renovades glòries, ni prou espanyols per a no resultar sospitosos ni prou valencians per a ser un subjecte polític, sobreactuant patèticament perquè l’amo ens acarone el llom.
I ja veieu. Últimament em passa. Em deixe dur per la melangia. Serà perquè fa un parell de setmanes que vaig demanar la meua baixa en Iniciativa. O serà perquè fa tanta calor que el sol és una mena de corró que riu-te tu de les meses nacionals amb majoria genuflexa, però em dona per recordar les coses que van poder ser i al remat no foren o van poder ser molt poc de temps. Per exemple, el Partit Valencianista d’Esquerra, dels germans Castanyer, de Maximilià Thous Llorens i d’Empar Navarro Giner, l’Esquerra Valenciana de l’esmentat Gaetà Huguet i em pega per recordar-me també de Galeuzcava, dècades després que ningú pronuncie en veu alta eixa paraula inventada.
Galeuzcava… Somni, quimera, i tanmateix… Són ells els que tenien raó i no aquesta grisa, jacobina, borbònica realitat. I malgrat tot es mou, que deia aquell. I malgrat tot Galeuzcava ampliada és la solució, encara que ves a saber què pensaria a aquestes altures la part “Galeuzca” de la part “va”.
Per a què serveix la utopia?, per a caminar. Eixa és una altra manera de dir-ho. Ho recita Eduardo Galeano en un sampler a una cançó de Joxé Ripiau. És impossible, i estem tan lluny, però ho diré una vegada més, si l’estat espanyol té remei, cosa que cada vegada dubte més, aquest vindrà de les perifèries decididament enfrontades al centre i a les seues dinàmiques. Mentre això no passe, continuaran funcionant les lògiques extractives colonials, les oficines que venen lleis, i tota la resta de la política de senyorets i de cortesans. I amb Felip VI passejant pel seu palau com un rei de naip mirant-s’ho tot satisfet i dient-li a Leonor, disfressada de sota d’espases, mentre li penja l’enèsima medalla, que demà tot això, amb nosaltres dins, serà seu.
