Funcionaris a prova d’energúmens

Des d’aquell mític «Vuelva usted mañana» (1833) de Mariano José de Larra han passat molts anys i els funcionaris de les administracions públiques, tant locals, autonòmiques, com estatals, s’han diversificat i modernitzat. L’administració digital –idònia per a evitar cues, estalviar paper, desplaçaments i pèrdues de temps– demana, tanmateix, paciència, temps, i un entrenament que el ciutadà potser no ha rebut com caldria. Tot i així, la digitalització de la burocràcia va «irreversiblement» estenent-se i consolidant-te. Ara bé, a pesar de tots els avantatges de la signatura digital, encara hi ha molta gent que continua visitant els taulells i les taules de les distintes dependències administratives perquè, per diverses raons, no és possible gestionar-ho tot des de casa.

Dit això, heus aquí que una gestió de poca importància, sol·licitar la signatura digital que havia caducat, em va dur l’altre dia a apropar-me a una de les oficines de l’Ajuntament de València, als edificis tan bonics de l’antiga Tabacalera. Faltaven a penes dotze minuts perquè tancaren, i seguia el consell d’un informador que em va dir dies abans: «Vinga a última hora, serà ben ràpid», i la veritat és que cada vegada que hi he anat, ja fos a primera o darrera hora o a mitjan matí, han sigut sempre ambles, ràpids i eficients, cap queixa. I així fou també l’altre dia, mentre al meu costat, inopinadament, un senyor anava pujant el to del seu discurs i creant una mala maror espessa i indigesta.

D’acord, em direu que les anècdotes no es poden generalitzar, i tampoc fer-ne categoria, però sí que poden, almenys, ser un avís, actuar com un signe, un indicador, al capdavall, una instantània de la vida que ens mostra com està el carrer, què pensa alguna gent –ho subratlle: un cert tipus de gent– i per on van les coses.

El senyor en particular, un energumen de l’Horta en tota regla, menyspreava en veu alta l’actitud dels funcionaris, titllant-los de ganduls, manters, aprofitats, paràsits de la societat, i altres delícies. Tot això, mentre un funcionari pacient i abnegat l’atenia i ajudava a fer una gestió llarga i tediosa. El funcionari, pacient, silent i capficat en la seua feina –només Déu Nostre Senyor pot saber l’esforç que aquell home deuria estar fent per no alçar-se i estampar-li una galtada al ciutadà aquell– va continuar com si no-res. Ni demanà ajuda a cap company, ni cridà als agents de seguretat, ni alçà la veu, ni feu cap mal gest. Paciència absoluta.

El discurs de l’energumen de l’Horta anava pujant de to i dimensions i jo, jo i la funcionària que m’atenia, que estàvem just a la taula del costat, ho escoltàvem tot fil per randa, de fet, ho escoltava tota la sala perquè l’home parlava ben fort i a eixes hores, a punt de tancar, el silenci de fons ajudava a fer-ho tot més present, més real. La funcionària que m’atenia donava, per la seua banda, mostres de contenció, em mirava i la mirava, compartint complicitat i malestar en els ulls, però no deia res. Li vaig fer algun comentari d’ànim i solidaritat en veu baixa i ella em confessà que li costava concentrar-se en aquestes condicions, que la disculpara. Res a disculpar, per descomptat. Jo hauria sigut incapaç de concentrar-me en cap feina sentint tots aquells insults i eixides de to rebordonides d’un tipus de pell recremada, bigot zapatista i un accent, tot i que disfressat d’un forçat castellà, més valencià que un camp de xufes.

I allà estàvem immerses en la gestió quan el nostre veí va dir: «Aquí lo que hase falta es un Milei como en Argentina, que lo privatise todo, porque lo público no funsiona, y no funsiona porque no hay un quefe que les diga nada a ustedes, no hay unas normas. Un Milei que los ponga a todos rectos, porque ustedes viven del cuento. Yo pago casi 100.000 euros de impuestos al año de una pequeña empresa que tengo [no serà tan petita, pensava jo] y qué saco a cambio, pagarles a ustedes. O si no a los immigrantes que vienen aquí a chupar todas las ayudas y vivir del cuento, porque a trabajar no vienen. Y nosotros, gente como yo, pagando todo eso. Que volviera Franco es lo que haría falta…»

El funcionari del costat continuava, professional i impassible, ajuntant i grapant fulls, introduint dades, confirmant-ne d’altres amb el «ciutadà-contribuent», i aquell erra que erra, llançant pestes contra els funcionaris i els immigrants, enyorant la mà dura militar.

Quan me’n vaig anar, aquell home estava en el clímax de la seua proposta de reestructuració de la societat a base de pistoles i bescollades. La seua veu ressonava cada vegada més molesta enmig d’una sala en silenci on només se’l sentia a ell perquè aquell funcionari diligent, carregat de paciència fins a les dents, no s’atreviria mai a dir-li: «vuelva usted mañana» o millor encara, «no vuelva nunca».

Aquesta instantània, captada al vol un dimecres qualsevol, vespres de Nadal, mostra, per un moment, com està el pati i com els discursos populistes tòxics i agressius proliferen sense fre perquè sempre és molt més fàcil culpar algú, sobretot si és pobre i vulnerable, o si està darrere d’un mostrador i té com a obligació escoltar i ajudar el ciutadà, encara que li coste una úlcera d’estómac. Però cap problema, l’energumen de l’Horta, que aviat haurà privatitzat els serveis socials i la sanitat pública, li ho resoldrà en un bufit a l’immigrant i al funcionari, perquè ell sí que sap com ha d’anar el món. La resta, senyores i senyors, som uns paràsits.